La secció oficial del Festival de Cinema de Canes ens ha deixat la primera gran pel·lícula a concurs, ‘Fatherland’ de Pawel Pawlikowski. D’altra banda, s’esperava molt d‘Histoires parallelles’ d’Asghar Farhadi, però la seva projecció ha deixat una sensació força decebedora. I en un any especialment profitós pel cinema espanyol que ha aconseguit la fita de ficar tres pel·lícules en la secció oficial de Canes cal posar de manifest que el cinema català també s’ha fet present i en una molt bona posició al concursar en la secció oficial de la Setmana de la Crítica gràcies a ‘Viva’, el debut en el llargmetratge de ficció d’Aina Clotet.
 
Les runes d’Europa
‘Fatherland’ de Pawel Pawlikowski és una coproducció europea d’Itàlia, França, Alemanya i Polònia i està escrita pel mateix Pawlikowski al costat d’Henk Handloegten. El guanyador de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera el 2014 per ‘Ida’ i millor director a Canes el 2018 por ‘Cold War’, pel·lícula que va obtenir nominacions als Oscars a millor pel·lícula estrangera, millor director i millor Fotografia. El cineasta polonès torna a la competició de Canes després de fer-ho també amb ‘Limonov. The Ballad’ (2024). El cineasta polonès torna amb una acurada i precisa fotografia en blanc i negre com a ‘Ida’ i ‘Cold Ward’ i en un format no gaire usual, quasi quadrat. Pawlikowski retrata la relació entre l’escriptor guanyador del Premi Nobel Thomas Mann (Hanns Zischler) i la seva filla Erika (Sandra Hüller), escriptora també, durant  un viatge a Alemanya molts anys després de l’exili americà de Mann quan Hitler va pujar al poder per assistir a diversos reconeixements. L’Alemanya natal dels Mann ara és un país partit, on encara perduren els estralls de la guerra, i el viatge té lloc després d’un pròleg on Erika parla per telèfon amb el seu germà a Canes, Klaus (August Diehl), l’autor de ‘Mephisto’, que diu que no pensa assistir a aquests esdeveniments socials mentre expressa el seu desig de morir.

Para i filla visiten primer Frankfurt, custodiada pels Estats Units, i després, Weimar, sota control rus, on aprofiten per visitar la casa de Goethe després de conèixer la notícia terrible del suïcidi de Klaus, que els força a anar al funeral, per reprendre el viatge de nou. Una pel·lícula rodona, impecable, perfecte, d’una qualitat incontestable i d’un abast de gran profunditat que explora sobretot el sentiment apàtrida de Thomas Mann, la seva sensació de desarrelament, una identitat difusa, un sentiment de no saber on és casa seva. Descobrim les ferides del nazisme i ens trobem un món encara en runes, no sols físicament, sinó també políticament, amb els dos grans blocs antagònics que conformaran la Guerra Freda. El trajecte en cotxe és en realitat un viatge al fons de si mateixos que culmina amb una seqüència estremidora, un dolorós i bell epitafi d’un món en fallida en una església mig derruïda i amb música d’orgue de Bach, natural de Weimar també. L’aclamada actriu alemanya Sandra Hüller retorna a Canes després de protagonitzar les premiades ‘La zona de interés’ o ‘Anatomía de una caída’ i ens torna a deixar una actuació majúscula com a filla de Thomas Mann, la gran coprotagonista de la pel·lícula.

FATHERLAND de Pawel Pawlikowski

Joc de miralls improductiu
El director iranià Asghar Farhadi s’inspira per les seves ‘Histories paralleles’ en ‘Decàleg VI’ de Krysztof Kieslowski. Farhadi capitaneja una coproducció de França, Estats Units, Bèlgica i Itàlia, rodada a França i amb un repartiment que compta amb estrelles de primer ordre del cinema francès. El director i guionista de dues pel·lícules guanyadores de l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera, ‘El viajante’ (2016) – a part de guanyar el premi al millor guió i millor actor a Shahab Hosseini a Canes - i ’Nader y Simin, una separación’ (2011). Farhadi torna a competir a Canes després de guanyar ex-aequo el gran premi del jurat l’any 2021 per ‘Un héroe’ (2021), concursar amb la pel·lícula espanyola ‘Todos lo  saben’ (2018), amb Javier Bardem i Penélope Cruz, o formar part del jurat oficial de Canes l’any 2022.

La pel·lícula comença com un relat d’autoficció mostrant la vida d’una escriptora, Sylvie (Isabelle Huppert) i alhora la ficció dels personatges que ha creat. En aquest joc creatiu ens adonem que Sylvie espia a uns veïns de l’altra banda del carrer que treballen en un estudi de so enregistrant sons de manera natural i manual i després recrea les seves vides aportant imaginació i ficció. Ella porta una vida desordenada i viu reclosa al seu país quan la seva filla li proposa contractar un noi del carrer, Adam (Adam Bessa), que acaba de recuperar la cartera que li han robat al metro uns lladres. Adam també es deixarà portar per aquesta pulsió creadora atret per les històries que explica Sylvie i que l’editorial sembla refusar. La pel·lícula està plena de girs de guió i Farhardi, un expert guionista, crea una història en abisme oberta a múltiples trames i desenllaços. Es planteja així un joc de miralls amb històries entrecreuades on conviuen realitat i representació i on batega un impuls tafaner irrefrenable de tots plegats que els du a espiar per alimentar la fantasia i la inspiració.

El resultat final és una pel·lícula llarga que perd interès perquè només es preocupa de la mecànica inventiva i les històries personals deixen de tenir gens d’interès. Destaca sobretot Isabelle Huppert en un paper de donar estrafolària que flirteja amb la comèdia, un registre que l’actriu francesa domina prou bé. Isabelle ha estat múltiple vegades en competició a Canes amb títols més recents com ‘Eo’ (2022, Jerzy Skolimowsky) o ‘Franky’ (2019, Ira Sachs) mentre l’any passat també ja va estar a Canes amb ‘La femme la plus riche du monde’ de Thierry Klifa. L’actriu francesa també ha guanyat en dues ocasions el premi a millor actriu a Canes per ‘La pianista’ (2001, Michael Haneke) o ‘Violette Noziere’ (1978 Claude Chabrol). Completen el repartiment Vincent Cassel – que retorna a la competició després de ‘The Shrouds’ (2024, David Cronenberg) -, Virginie Effira, Pierre Niney o, esporàdicament, Catherine Deneuve.

HISTORIES PARALLELES d'Asghar Farhadi

 
Fugida endavant
Aina Clotet compta amb una prolífica activitat com a actriu en cinema, televisió i teatre i ja va sorprendre a tothom dirigint l’esplèndida minisèrie per TV3 ‘Això no és Suècia’. La directora, guionista i productora catalana signa el guió de ‘Viva’ al costat de Valentina Viso i disposa de la producció, entre altres, d’Ikiru Films, l’empresa d’Edmond Roch, responsable d’èxits recents del cinema català com ‘Saben aquell’ (2023) o ‘Papallones negres’ (2024). Es tracta d’una valenta, desinhibida i desacomplexada proposta, protagonitzada per ella mateixa, en un format de tragicomèdia que sorgeix com a resposta anímica i afectiva a una cruïlla vital delicada. La primera seqüència de la pel·lícula és directa, com una plantofada, i ens mostra una prova de  mamografia on descobrim que la Nora ha tingut un tumor al pit a causa del qual se li va extirpar. Una arrancada que podria fer pensar en un film de to més greu, punyent i seriós, però que de seguida abraça un to agredolç, còmic i estrany en una cursa endavant, sense frens, per esprémer la vida. Una urgència que la du a temptar l’estabilitat de parella amb una aventura sexual impulsiva fruit d’un desig amagat que desconeixia. Professionalment, també s’entossudeix a escometre projectes més ambiciosos com una conferència als Estats Units pels laboratoris de recerca sobre longivitat humana on treballa. La pel·lícula és l’expressió d’una rauxa, un neguit, i una frisança per escapar de les cicatrius recents i de noves ferides. Acompanyen a Aina Clotet  els actors Naby Dakhli, Marc Soler, Loll Beltran, Zaira Pérez, Guillermo Toledo i Josh Zuckerman.