La secció oficial de Canes compta enguany amb la incorporació del cineasta francès Emmanuel Marre amb l’esplèndida ‘Notre salut’ mentre que l’americà Ira Sachs torna a la competició amb la preciosa ‘The Man I Love’ anys després de visitar a Canes amb ‘Frankie’ (2019). I fora de competició s’ha projectat el nostàlgic noir  ‘Diamond’ d’Andy Garcia, la segona pel·lícula del cèlebre actor americà després de ‘The Lost City’ (2005). Andy Garcia es dirigeix a si mateix interpretant a Diamond, un detectiu anacrònic d’aires retro que recorda els investigadors privats de Raymond Chandler o Dashiell Hammet a la ciutat moderna de Los Angeles. Diamond és cridat per la vídua (Vicky Krieps) d’un ric milionari que ha estat assassinat per resoldre el cas mentre el cap de la policia (Brendar Fraser) no creu en la innocència de la dona i vigila a Diamond de reüll. Però tota aquesta trama de thriller policíac agafa un nou tomb quan Diamond amaga una fractura interior. Quan el relat es pot combinar amb trets esquizofrènics perquè el personatge Diamond ha estat una creació per fugir d’una ferida dolorosa del passat, una manera de sobreviure a la pena, llavors la història agafa un to melodramàtic i carrincló que acaba anul·lant els mèrits de la pel·lícula. A part dels actors esmentats, Andy Garcia s’ha rodejat també d’actors com Bill Murray, Dustin Hoffman, Danny Huston o Robert Patrick.

‘Diamond’ d’Andy Garcia

El Govern de Vichy al descobert

‘Notre salut’ d’Emmanuel Marre és una coproducció francobelga inspirada en la correspondència entre l’avi i l’àvia del cineasta francès i que contribueix a dibuixar la conlvusa història francesa durant l’ocupació nazi. Henri Marre (Swann Arlaud) esdevé un funcionari del govern de Vichy comandat pel mariscal Pétain al que s’anomenava la França Lliure amb l’acceptació d’Alemanya. Henri travessa un mal moment, autor d’un manifest que dona nom a la pel·lícula ‘Notre Salut’, un llibre que aposta per la salvació nacional francesa amb afinitats amb el feixisme aprofitant el moment delicat que travessa França com una oportunitat pel país de començar des de zero a partir de la derrota. Un funcionari eficient que acaba servint als interessos d’Alemanya, país que cada vegada posa noves condicions a l’acord, amb un intervencionisme polític més alt mentre impulsen la política dels camps de detinguts jueus amb la construcció de barracons per acollir els detinguts.  Amb el temps, veiem com Henri se sent cada vegada més incòmode amb les exigències nazis mentre el règim avança cap al desmantellament amb les notícies del desembarcament dels aliats a Normandia provocant la desbandada dels acòlits de Vichy també amenaçats per la Resistència Francesa.

Tot aquest procés d’auge i caiguda del règim col·laboracionista de Vichy també se segueix a través de la relació d’amor i desamor del matrimoni Marre amb la dona, Paulette (Sandrine Blancke), cada vegada més descontenta, procés que acaba amb la seva separació. Una pel·lícula històrica que s’escapa del cinema d’època habitual, ja que està filmada a base de pinzellades, moments fortuïts, instants passatgers i escenes més decisives. Rodada en una càmera de 16 mm que li dona una petjada molt especial amb la textura de les imatges. I els fragments filmats semblen com filmacions domèstiques que fan la sensació d’espontaneïtat, que res ha estat preparat. Indiscutiblement, un dels grans encerts d’aquesta pel·lícula. També fa servir música i temes moderns incrustats en la narració, moments anacrònics, però que no desentonen gens i d’indubtable atractiu. Aquesta manera indirecta d’acostar-se a la història i l’horror dels camps de deportats ens acosta a la Palma d’Or ‘La zona de interés’ (2022, Jonathan Glazer), un tipus de relats que parlen de la banalitat del mal. Una altra película francesa sobre l’ocupació en competició que també podria fer programa doble amb l’esplèndida ‘Moulin’ de László Nemes sobre la figura històrica de la Resistència Francesa Jean Moulin

L’episodi concernent a la construcció dels barracons per acollir els jueus detinguts en les ràtzies, el seu disseny, la logística, les discussions sobre el seu transport, ens recorda una altra pel·lícula d’enguany, ‘La tercera nit’ (Jacques Audiard), exhibida fora de competició, sobre els esforços desesperats d’algunes entitats cristianes per salvar, almenys, els nens jueus d’aquests camps de detenció custodiats pel règim de Vichy creats l’any 1942 abans de ser transportats en trens cap als camps d’extermini. Swann Arlaud fa un grandíssim paper que demostra la seva proximitat, franquesa, recels i esperit de servei. Aquest actor francès el vam veure fa poc a Canes fent d’advocat a la Palma d’Or ‘Anatomía d’una caída’ (2023, Justine Triet). Recentment, l’hem vist en el repartiment de ‘L’estranger’ (2025, François Ozon), adaptació del clàssic d’Albert Camus, o nominat a millor actor secundari als Premis César per ‘El arquitecto’ (2025, Stéphane Demoustier).

Viure fins al darrer alè

‘The Man I Love’ marca una nova col·laboració del director i guionista Ira Sachs amb el seu guionista habitual, Maurício Zacharias. Aquesta commovedora pel·lícula fa un retrat dels últims dies de vida de Jimmy George (Rami Malek), un artista malalt de sida, a Nova York a finals dels vuitanta. Jimmy posa tota la seva empenta i el seu talent en els assaigs per una última representació i que imita un espectacle precedent. Sachs planteja un amor a tres bandes en què Jimmy conviu i és cuidat per la seva parella (Tom Sturridge), mentre un jove veí s’enamora bojament de Jimmy. La pel·lícula és doncs un relat sobre com la sida va afectar la comunitat gai en aquesta època i les conseqüències terribles que va tenir en molts afectats. Aquest relat crepuscular de Sachs és un preciós epitafi fet amb molta cura, amor, sensibilitat i dolor, sense efectismes ni dramatismes.

Però ‘The Man I Love’ és també una carta d’amor al teatre, al musical, al vodevil, al transformisme. El títol, que fa explícita l’homosexualitat del triangle protagonista, és també un estàndard musical de George i Ira Gershwin, cançó que el mateix Ramik interpreta en un moment molt bonic. L’oscaritzat actor Rami Malek fa un treball trasbalsador. També té un paper més secundari Rebecca Hall, actriu britànic-americana que també protagonitza l’anterior pel·lícula de Sachs, ‘Peter Hujar’s Day’ (2025) que va rodar després ‘Passages’ (2023) amb l’actor alemany Franz Rogowski. Rebecca Hall també la tenim a Canes enguany en la pel·lícula espanyola de ciència-ficció rodada en anglès ‘The End Of It’ de la debutant Maria Martínez Bayona, fora de competició.

‘The Man I Love’ d'Ira Sachs