Andrei Zviaguintsev retorna a la competició de Canes amb ‘Minotaure’ després de deixar sempre una empremta de qualitat reconeguda amb guardons de tota mena, des del premi del jurat per ‘Sin amor’ (2017), el premi al millor guió per ‘Leviathan’ (2014) o el premi especial del jurat per ‘Elena’ (2011) en la secció Una Certa Mirada de Canes o el premi a la millor interpretació masculina a ‘El desterrament’ (2007). D’altra banda, Pedro Almodóvar també repeteix a Canes amb una pel·lícula estrenada ja a Espanya, ‘Amarga Navidad’. Fa poquet, el realitzador manxec presentava fora de competició el seu curtmetratge western gai rodat en anglès, “Strange Way of Life” (2023), amb Ethan Hawke i Pedro Pascal. Almodóvar ha estat present en diverses ocasions acompanyant les seves pel·lícules a competició i recollint diferents guardons, com el de millor director per “Todo sobre mi madre” (1999) o el de millor guió per “Volver” (2006). A més, Almodóvar ha tingut l’honor de ser el primer director espanyol a inaugurar el festival gràcies a “La mala educación” (2004), a part d’haver estat president del jurat de la secció oficial en l’edició de 2017.  Mentre que la realitzadora francesa Jeanne Herry debuta en la secció oficial amb ‘Garance’ després de participar com a guionista a ‘Le Royaume’ (2024, Julien Colonna), seleccionada a Una Certa Mirada, la secció paral·lela de Canes. 

El poder és una bèstia insaciable                

El cineasta rus dirigeix ‘Minotaure’, una coproducció de França, Regne Unit i Letònia, on adapta la novel·la ‘La dona infidel’, una història que ja va servir al cineasta francès Claude Chabrol per fer-ne una versió cinematogràfica el 1969. Ambientada a Rússia el 2022 amb Gleb (Dmitrii Mazurov), un executiu d'empresa, preocupat pel seu negoci amb reclutament d’operaris per anar a la guerra, però ben connectat amb les autoritats locals. Gleb és conscient de la crisi que travessa el seu matrimoni benestant i el seu malestar combinat amb el descobriment de la infidelitat de la seva dona, Galina (Iris Lebedeva), el porta a una reacció descontrolada de violència. Glad formalitza el caràcter tirànic dins la família com el minotaure del títol, un símbol de poder i de domini, el monstre insaciable. El resultat és un implacable i impecable melodrama familiar de direcció plusquamperfecte que no se circumscriu únicament a l’àmbit del matrimoni sinó que agafa un abast social i nacional rus a través d’inserts i moments que posen en primer pla la invasió d’Ucraïna per Rússia amb la mobilització militar, els murals patriòtics, el pas de comvois al front o el comiat de soldats destinats al front de guerra.

Exercici d’autoficció

‘Amarga Navidad’ no és un relat nadalenc sinó que el títol prové de la cançó homònima de Chavela Vargas, cantant molt apreciada per Almodóvar, i explícitament homenatjada en la pel·lícula. En realitat, és una pel·lícula sobre l’autoficció que ens parla d’un director de cinema que es despulla parlant de si mateix i explicant com l’experiència pròpia i del seu entorn més immediat li serveix com a matèria primera de la seva ficció creativa. Aquesta trama de vasos comunicants entre realitat i guió, vida i l’escriptura, es pot visualitzar amb dues històries alternades, que s’encavalquen.  Una és protagonitzada per Elsa (Bárbara Lennie), una directora de publicitat, el 2004, i l’altra ambientada el 2026 i protagonitzada per Raúl (Leonardo Sbaraglia), un guionista i director de cinema, alter ego del mateix Almodóvar, que està escrivint un guió sobre una pel·lícula ambientada eñ 2004 amb l’esmentada Elsa com a protagonista, alter ego de Raúl. L’obra de ficció es retroalimenta a partir de persones que formen part de l’entorn més íntim de Raúl, des de la seva parella (Quim Gutiérrez) o la seva assistent (Aitana Sánchez Gijón). Però a Almodóvar li passa el mateix que Asghar Farhadi amb ‘Histories paralleles’ en la competició de Canes, pràcticament dues històries bessones. Ambdues es desentenen dels personatges per centrar-se en la part mecànica de l’escriptura i el joc de miralls que es genera. Completen el repartiment d’aquesta funcional i freda pel·lícula d’Almodóvar, lluny dels seus millors films, Victoria Luengo, Patrick Criado, Milena Smit, Rossy De Palma, Carmen Machi, Gloria Muñoz o Amaia Romero.

‘Amarga Navidad’ d'Almodóvar

Sortir del forat

La pel·lícula de Jeanne Herry porta el nom de la seva protagonista principal, Garance (Adèle Exarchopoulos), una jove actriu amb feina precària i nul·la estabilitat vital. Viu frenèticament entre la feina, les festes, les trobades, els càstings, i la seva relació amb un noi del qual comença a estar cansat. El que podria semblar una pel·lícula sobre el retrat viu i complet d’una jove del nostre temps deriva avançada la narració vers el pitjor problema que pateix la Garance i que no és altre que l’alcoholisme. La seva vida és un desgavell, un caos, el col·lapse total, i necessita ajuda per afrontar-ho. El seu estat físic és delicat amb el fetge es veu molt afectat després del consum continuat i abusiu d’alcohol. En aquest punt, ‘Garance’ esdevé una perfecta radiografia dels problemes de l’addicció i de la rehabilitació, amb alts i baixos, amb fracassos i alegries, amb recaigudes i amb desesperació i, també, l’amor d’una escenarista.  Una pel·lícula franca, honesta, natural, empàtica i, fins i tot, emotiva. No és una gran pel·lícula, però sí que ens deixa un paper extraordinari d’Adèle Exarchopoulos, actriu francesa que enguany també participa a Canes amb ‘‘Mariage au goût d’orange’ de Christophe Honoré, adaptant un relat d’Annie Ernaux, Premi Nobel de Literatura. Una actriu que ja va competir recentment amb ‘L’amour Ouf’ (2024, Gilles Lellouche) a part de participar en la secció Una Certa Mirada amb ‘El regne animal’ (2023, Thomas Cailley) o fora de competició amb la bretolada de Quentin Dupieux ‘Fumar provoca tos’ (2022).

‘Garance’ d'Adèle Exarchopoulos