Cristian Mungiu competeix per setena vegada a Canes amb la pel·lícula noruega ‘Fjord’. El cineasta romanès és un dels cineastes reincidents a Canes, guanyador de la Palma d’Or per la seva segona pel·lícula “4 meses, 3 semanas, 2 días” (2007) i present últimament a la secció oficial amb ‘R.M.N.’ (2022). Entre les seves aportacions guardonades a Canes cal esmentar el triomf com a millor director el 2016 per “Los exámenes” o el premi al millor guió per “Más allá de las montañas” (2012). D’altra banda, el sud-coreà Na Hong-Jin entra per primera vegada a concurs amb ‘Hope’. El director asiàtic retorna a Canes després de participar fora de competició amb ‘Goksung’ (2016) i ‘The Chase’ (2008) o en la selecció de Una Certa Mirada amb ‘The Murderer (The Yellow Sea)’ (2011). 

Els límits de la sobreprotecció estatal

El cineasta romanès Cristian Mungiu sempre ha demostrat que té un talent natural per parlar de temes polèmics i controvertits en tota la seva complexitat i sense apriorismes i maniqueismes. A ‘Fjord’ ens trobem de nou amb un tema actual que forma part dels debats dels nostres dies i amb el risc evident de polarització social. En aquest cas ens parla dels prejudicis d’una societat laica envers famílies religioses a partir del tema més seriós d’abast criminal del maltractament infantil. El matrimoni format pel romanès Mihai (Sebastian Stan) i la noruega Lisbet (Renate Reinsve) s’estableixen amb els seus fills en un poblet noruec costaner en un fiord. Són una família catòlica que eduquen els seus fills segons la religió cristiana amb pregàries, prohibicions i càstigs per aconseguir una millor educació dels fills. Aquests valors xoquen en una societat laica com la nòrdica on la religió està fora de les escoles i està circumscrita a l’àmbit domèstic o els llocs de culte. La convivència és bona i els nens s’adapten a l’escola, però els blaus en l’espatlla de la filla gran, Elia (Vanessa Ceban), aixequen les sospites de professors i educadors de l’escola.

 ‘Fjord’ de Cristian Mungiu

Davant la sospita que la nena pateixi maltractament, l’escola inicia els protocols de denúncia i el cas passa de seguida a protecció de menors. La mateixa nena i els pares reconeixen que alguna vegada els han donat una bufetada i això els acaba portant a un calvari judicial. Els primers passos del qual comporta la sostracció dels fills per l’estat per a la seva tutela, inclús el nadó. Tal com està plantejat l’assumpte judicial, els pares, fins i tot, corren el risc cada vegada més possible de ser empresonats. Una nova proposta d’un director que sap com ningú plantejar debats sobre temes actuals sense adoctrinaments i abordant tota la complexitat del cas i les seves diverses perspectives. Per moments ridiculitza el comportament conservador i tradicionalista de polítics romanesos en favor de la família tradicional. Per altre, sembla portar la capacitat legalista de l’estat noruec al patetisme amb un ordenament sobreprotector dels infants, un intrusisme desproporcionat de l’estat en la vida de les persones quan el comportament agressiu denunciat és una bufetada o, fins i tot, no respectar a unes minories i els seus valors que entren en contradicció amb valors progressistes i democràtics. La parella també sembla encomanar coses amagades, comportaments enigmàtics.

Enmig de l’ambigüitat general i del joc d’ombres i de sospites proposada per Munjiu  a cadascú li toca repensar els fets. Per contra, unes allaus de neu freqüents subratllen metafòricament la inestabilitat del llogarret, una precarietat social que es pot esquerdar. Tenim un altre gran paper de Renate Reinsve que repeteix a Canes després de protagonitzar l’esplèndid melodrama sobre fractures familiars de l’any passat ‘Valor sentimental’ de Joachim Trier, gran premi del jurat i Oscar a la millor pel·lícula estrangera. Reinsve ja va ser premiada a Canes com a millor actriu per l’anterior pel·lícula de Joachim Trier, ‘La peor persona del mundo’ (2021), nominada als Oscars a millor pel·lícula estrangera i millor guió original. L’actriu també va figurar en un paper secundari en una de les primeres pel·lícules de Joachim Trier, ‘Oslo, Agost 31’ (2012). Actriu a ‘La tutoría’ (2024, Halfdan Ullmann Tøndel), premi Càmera d’Or de la secció Una Certa Mirada del Festival de Cinema de Canes i candidata noruega als Oscars com a millor pel·lícula estrangera. I Sebastian Stan, actor d’origen rumanès, fa dos anys participava en el film a competició a Canes com a l’advocat Roy Chon, mentor d’un jove empresari Donald Trump, a ‘The Apprentice’ d’Ali Abbasi.

La muntanya russa coreana

‘Hope’ de Na Hong-Jin és una superproducció coreana, la més costosa del país, que revifa el millor cinema d’entreteniment. Una pel·lícula adrenalítica que té una primera hora excepcional. La descoberta d’un bou mort enmig d’una carretera al poble coreà de Hope fa que el policia local Bum-seok engegui una investigació en què tot sembla apuntar a un perillós tigre. En realitat, tothom ignora la magnitud de l’amenaça letal. La recerca de l’animal desconegut es converteix en una cursa imparable de persecucions i acció al més pur cinema d’atraccions. Aquesta muntanya russa plaent i apoteòsica fa una parada quan s’ha aconseguit caçar el monstre que ha destruït tot el poble i ha deixat un reguitzell de morts i ferits. Aleshores la pel·lícula sembla recompondre’s, agafa aire, i el relat es desdobla amb els policies al poble i una colla de caçadors furtius la recerca de monstres en les muntanyes. Tota aquesta segona part s’obre més al cinema de ciència-ficció amb criatures alienígenes d’altres planetes i la seva acció és més dispersa. Però el cineasta es guarda en la recambra una darrera i esplèndida seqüència de persecució, la traca final.

 ‘Fjord’ de Cristian Mungiu

Crec que la selecció a secció oficial d’aquesta festiva i paroxística pel·lícula coreana em sembla desmesurada quan seria més adient per a seccions com les sessions de mitjanit o els special screenings. També ens porta a una curiosa paradoxa perquè el relat oficial del certamen francès d’enguany deia que prescindia del cinema americà de Hollywood en la competició i ara ens trobem que ‘Hope’ ve a ser el perfecte exponent d’un Hollywood coreà, és a dir, cinema popular de gran pressupost amb ànima de blockbuster amb la missió de rebentar les taquilles del món. En un repartiment estrictament coreà descobrim la presència d’actors europeus en la segona part posant veu a un parell de criatures alienígenes, cas de l’actriu sueca Alicia Vikander i l’actor l’irlandès Michael Fassbender. Vikander ha tornat a trepitjar doncs la catifa vermella de Canes després de competir-hi amb ‘La última reina’ (2023, Kaim Aïnouz) o amb la versió de ‘Macbeth’ (2015) de Justin Kurzel. La presència d’altres actors occidentals com Cameron Britton o Taylor Russell, posant veu a més bèsties, i el final obert, ens du a pensar que aquest espectacular Dragon Khan tindrà una continuïtat evident.