En la secció oficial del Festival Internacional de Cinema de Canes ha arribat l’hora de la pel·lícula espanyola, ‘El ser querido’ de Rodrigo Sorogoyen, la primera de les tres pel·lícules espanyoles seleccionades a competició, un fet excepcional en els setanta-nou anys d’història del certamen francès.  Després de Koji Fukada amb ‘Nagi Notes’ i Ryusuke Hamaguchi amb ‘Soudain’ arriba el tercer director japonès en la secció oficial, Hirokazu Koreeda amb ‘Sheep in the Box’. Més enllà de la secció oficial, Canes disposa d’altres seccions plenes d’interès. Entre aquestes, hi ha l’Special Screenings on hem pogut veure el dur, bonic, emotiu i commovedor film d'animació en blanc i negre, ‘Tangles’ de la canadenca Leah Nelson. Es tracta de la seva primera pel·lícula i adapta les historietes gràfiques de la dibuixant Sarah Leavitt del mateix títol per trenar de forma indestriable el treball artístic d’una dibuixant de còmics amb el trasbals sense camí de retorn de la malaltia d'Alzheimer de la seva mare.

‘Tangles’ de Leah Nelson

Reconnexió impossible

Rodrigo Sorogoyen, responsable de films tan apreciats com ‘Que Dios nos perdone’ (2016),  ‘El Reino’ (2028) o la sèrie de Movistar Plus+ ‘Antidisturbios’, retorna a Canes  després de ser president del jurat de la Setmana de la Crítica de Canes l’any passat i presentar-hi el 2022 en la secció Cannes Première ‘As bestas’, un dels títols més aclamats de Sorogoyen que va obtenir nou premis Goya, entre els quals, millor pel·lícula i direcció. ‘El ser querido’ és una producció de Movistar Plus+ amb Javier Bardem i Vicky Luengo i escrita pel mateix Sorogoyen de bracet de la seva guionista habitual, Isabel Peña. La pel·lícula s’obre amb una llarga seqüència de més d’un quart d’hora en un restaurant on un director famós, Esteban Martínez (Javier Bardem), que ha tornat a Espanya després de triomfar a Amèrica, se cita amb una dona més jove, Emilia (Vicky Luengo), una actriu pràcticament desconeguda, per oferir-li el paper principal d’una pel·lícula sobre el Sàhara com a colònia espanyola que es rodarà a Canàries. No serà fins avançada la conversa que descobrim que es tracta d’una trobada d’un pare absent i la seva filla enfadada amb ell.

La conversa deriva en discussió, rodada en plans tancats damunt dels rostres, i esbossa un ressentiment irreconciliable d’Emilia envers el seu pare després d’abandonar-la a ella i a la seva mare temps enrere. La pel·lícula mostra els intents frustrats de connexió d’un pare amb la seva filla dolguda a través del treball mutu en una pel·lícula conjunta. Esteban procura acostar-se a la seva filla, traspuant un sentiment de culpa, i el rodatge és el camp de proves per a la reconciliació mentre Emilia sembla que també necessita apropar-se al seu pare. Tot això es mostra en moments claus en què s’observen detingudament, sempre a l’esquena de l’altra, moments suspesos que transmeten un afecte i un anhel per recompondre un passat ple de ferides i retrets. Hi ha una escena nodal en el rodatge quan s’ha de filmar un dinar que primer funciona com a comèdia de malentesos, però que serveix per fer emergir el caràcter agressiu i l’actitud humiliant d’un prepotent Esteban envers els actors. Una llarga seqüència en què Esteban tracta a Emilia també de forma cruel, en un tracte vexatori, però on detectem un pare que renya a la seva filla, com si fos una nena petita que no es vol acabar el plat a taula, una escena domèstica, fins a perdre els estreps.

Indiscutiblement, un notable melodrama del cineasta madrileny, tot i que en alguns malmet la seva direcció quan juga la carta més postmoderna d’usar de forma arbitrària el blanc o negre sense cap lògica estètica o narrativa. Tampoc el beneficia que ‘El ser querido’ recordi massa en argument i concepte a una de les pel·lícules triomfadores de l’edició de Canes de l’any passat, ‘Valor sentimental’ de Joachim Trier. Bardem fa un treball excepcional en un registre que es mou entre l’home vulnerable i el director autoritari sense necessitat de caracteritzacions de cap mena i podria aspirar perfectament a millor actor al palmarès de Canes. D’altra banda, Bardem és un vell conegut del Festival de Canes on va guanyar el premi al millor actor a ‘Biutiful’ (2010, Alejandro González Iñárritu) i també ha estat diverses ocasions en competició oficial amb ‘No es país para viejos’ (2007, Joel i Ethan Coen), ‘The Last Face’ (2016, Sean Penn) o ‘Todos lo saben’ (2018, Asghar Farhadi), a part de la première fora de competició de ‘Vicky Cristina Barcelona’ (2008, Woody Allen). Vicky Luengo torna a demostrar que és una grandíssima actriu, també, així que tenim un duel de primera. A més del duet protagonista, el repartiment també inclou a Raúl Arévalo, Marina Foïs, Mourad Ouani, Raúl Prieto, Melina Matthews, Laura Birn, Núria Prims, Pablo Gómez-Pando, Pepa Gracia o Malena Villa.

Entranyable faula futurista

Hirokazu Koreeda és un amic fidel del festival francès on ha competit tantes vegades guanyant la Palma d’Or amb ‘Un asunto de familia’ (2018), obtenint el premi al millor guió per Yuji Sakamoto per la pel·lícula ‘Monstruo’ (2023), el premi del jurat per ‘De tal padre, tal hijo’ (2013) o el premi a millor interpretació masculina per ‘Nadie sabe’ (2004). La seva preocupació per les qüestions paternofilials estaven presents en les entranyables pel·lícules esmentades guardonades però també en altres com ‘Broker’ (2022) o “Nuestra hermana pequeña” (2015), això sense tenir en compte les seves participacions en la secció paral·lela Una Certa Mirada de Canes amb ‘Air Doll’ (2009) o ‘Después de la tormenta’ (2016). El cineasta japonès incideix sempre en la temàtica de les infàncies esgarriades conreant el gènere del melodrama familiar i ‘Sheep in the Box’ encaixa de nou en la seva temàtica primordial. La diferència és que ara s’endinsa una mica en el cinema de ciència-ficció gràcies als canvis que ens aporta la IA.

‘Sheep in the Box’ està ambientada en un futur no gaire lluny amb el matrimoni format per Otone (Ayase Haruka) i Kensuke (Daigo) que tenen l’oportunitat d’adquirir un fill humanoide gràcies a l’empresa Rebirth que aprofita els avanços en intel·ligència artificial.  La pel·lícula avança com un melodrama sobre pares en dol trasbalsats per una tragèdia passada mentre afronten ara els dubtes i anhels per recuperar el fill perdut a través de l’adopció d’un humanoide idèntic. La parella experimenta la joia de tenir al fill de nou a casa sense gaires entrebancs i la història es mou sense sobresalts enmig d’un tènue i suau melodrama fins que el comportament del nen comença a canviar.  Aleshores la pel·lícula agafa embranzida i guanya interès, ja que s’introdueix encara més la perspectiva del nen robot i les seves inquietuds. Tot pren un aire de faula futurista de caràcter humanista i naturista que repensa el nostre futur amb relació al contacte necessari amb la natura. Aleshores és quan el títol, aquest xai en una caixa, procedent del conte ‘El petit príncep’, passa de ser una cita anecdòtica a convertir-se en un proverbi sobre relacions entre humans i humanoides, sobre pares i fills, atenent les demandes infantils, que en ve a dir que els adults hem de confiar en la intel·ligència i la bondat els fills per sortir de les nostres estretes caixes de pensament.

‘Sheep in the Box’ de Hirokazu Koreeda