La recent reivindicació de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, d’un Metro des de Castelldefels a Mataró sembla ambiciosa i no deixa de ser un vol molt curt. I ho és per moltes raons. La primera és que una metròpoli no funciona amb Metro, sinó amb serveis de Rodalies i Regionals, amb semidirectes i no amb aturades pas a pas (per exemple, aneu a l’aeroport en L9 i veureu).

La cosa no és abstracta, perquè en la relació Madrid-Barcelona podem parlar de fracàs rotund en el nostre cas. En el darrer quart de segle, la Comunitat de Madrid i la Generalitat han gastat valors molt similars en ferrocarril, només que aquí hem fet la línia L9, a 10 km de radi màxim d’extensió respecte del centre i a Madrid han fet Metro-Sur i extensions equivalents a portar els FGC a Granollers i Caldes de Montbui, a un radi de 25 km.

Cert que les inversions en Rodalies contrasten i molt, però per això hem de parlar de Rodalies i no exclusivament de Metro. I parlar vol dir contrastar xifres i assolir projecte propi de qualitat suficient, de la qual cosa n’estem molt mancats. Per exemple, per què l’AMB, ni l’ATM, ni el mateix Departament han fet pressió real en els darrers quinze anys per fer els dos simples intercanviadors a Sant Cugat entre FGC i l’R8? I per què no s’han començat a moure només molt recentment, sota pressió social? Aquest fet representa una mirada tan curta que és inexplicable. Només s’explica perquè la mirada de ciutat no té en compte la dimensió de la metròpoli.

La simple comparació dels mapes d’ambdues metròpolis posa en relleu aquesta diferent situació. Cert que aquí hi ha mar i muntanyes i que Madrid és plana, però això encara implicava haver de fer més esforç de potenciar els canals que s’adrecen a Barcelona per tal de crear regió.

La comparació, a la mateixa escala, dels àmbits metropolitans de Barcelona i Madrid amb el conjunt de les xarxes ferroviàries (des de l’alta velocitat al Metro) mostra una Barcelona concentrada versus un Madrid expansiu.

La mirada de la “ciutat dels cinc milions” conté una errada d’estratègia que és partir del fet urbà de la ciutat de Barcelona i no entendre la dimensió regional. La qüestió es pot comprovar en l’esquema anterior, que és una mirada enfora, però el podem repetir en una mirada endins.

L’àmbit central del Metro a ambdues ciutats s'inicia de la malla interior a partir de la qual només parteixen fils o línies enfora. Ambdós reticles centrals coincideixen en dimensió física, però el nombre d’estacions, la sofisticació de la xarxa, és superior a Barcelona. No es pot parlar tampoc de major densitat humana a Barcelona que a Madrid, ja que els ambdós districtes centrals són molt densos; cal parlar de política de ciutat. Bé, si Barcelona assolís els tres milions dins el terme municipal, com Madrid, potser tindria una política més àmplia, però aquesta no hi és, ni tampoc l’AMB en fa el contrapès.

Quan Madrid parla de Metro està construint suburbans de l'estil FGC i quan fa Tramvia són extensions més enllà del Metro. Quan la demanda es redueix, en canvi, aquí sembla que el gran debat és el Tramvia per la Diagonal.

La mirada en corones de Barcelona és una estratègia metropolitana perdedora enfront d'un Madrid que ja lidera més d’onze milions de les dues Castella

L’estructuració del Metro que representa aquest segon plànol no té en compte que encara es vol intensificar més la seva presència a l’àmbit central. Per exemple, amb la línia L8 de plaça Espanya a Gràcia i la seva planificada continuïtat en direcció al Poblenou, o les noves connexions de Metro a la Sagrera i a Montjuïc.

A Madrid, l’autèntic govern metropolità és la mateixa Comunitat, la qual ha estat qualificada del més poderós govern metropolità d’Europa. A Catalunya, la mirada en corones: a Barcelona, divuit municipis TMB / AMB bloquegen del tot una estratègia metropolitana que és perdedora enfront d'un Madrid que ja lidera més d’onze milions de les dues Castella. En fi, ara la modernitat i la mirada de futur serà el Metro. Passet a passet fins a Mataró. Catalunya està presonera d’un debat que contraposa la ciutat capital respecte la metròpoli catalana.

Manel Larrosa. Arquitecte i membre de FEMVallès