Encara que tenim l'esperança de la tan esperada i desitjada vacuna o, més ben dit, de les vacunes, que permet veure la llum en aquest túnel de la pandèmia pel qual portem diversos mesos transitant, ara com ara la realitat és la que és i, de moment, els riscos baixistes i les incerteses predominen mentre els rebrots del coronavirus, a manera de segona ona, continuen impactant entre la població. Si l'aspecte sanitari, com a mur de contenció, ha de funcionar perfectament, el flanc econòmic es mostra certament afeblit tant pels perniciosos efectes del virus com pel caire de les mesures adoptades per diferents governs que, en uns certs casos, com a Espanya suposen un torpede a la línia de flotació de l'economia, enfonsant una infinitat d'empreses en una situació desastrosa i precipitant a pimes i autònoms a l'abisme, provocant que es pari el pols de molts negocis que anaven funcionant i posant en escac centenars de milers, per no dir milions, d'ocupacions.

Des del punt de vista empresarial, la qual cosa va començar sent una crisi de liquiditat, deguda a la falta d'ingressos a conseqüència de la hibernació econòmica i que es va traduir a tallar en sec el flux de cobraments, va derivar cap a una crisi d'endeutament. Tant per la necessitat d'endeutar-se per a comptar amb recursos líquids amb els quals atendre compromisos de pagament i despeses fixes de funcionament d'una activitat paralitzada, com per la moratòria d'impostos i cotitzacions socials quan, en canvi, en altres països del nostre entorn es va optar, per a alleugerir la pressió del deute amenaçador per a gran part del teixit empresarial de reduïda grandària, per exonerar de tals càrregues fins que vengen temps millors o, almenys, neutralitzar impostos i cotitzacions en tant la pandèmia refermi i l'economia fluixegi.

"Les mesures suposen un torpede a la línia de flotació de l'economia, enfonsant una infinitat d'empreses en una situació desastrosa i precipitant a pimes i autònoms a l'abisme"

La prolongació d'un escenari fatídic, entelat per més mesures governamentals restrictives, castiga amb severitat infinitat d'empreses, sobretot, mitjanes, petites i autònoms, que lamentablement estan en la corda fluixa. Així que la inicial crisi de liquiditat reconvertida en crisi de deute esdevé ara en una crisi de solvència, és a dir, en el risc d'insolvència que aguaita a gran part del sofert i esforçat entramat empresarial, compost per empreses de reduïda dimensió, que caracteritza a la nostra economia.

Mentre que les condicions financeres i la política monetària siguin les que són, més o menys s'aguantarà, encara que, això sí, a cop de deute que es va acumulant, fent més gran la bola dels passius exigibles i havent d'aguantar amb ella durant llarg temps. D'aquí ve que no siguin pocs els negocis que a la vista de la crítica envergadura que prenen els balanços i el desolador panorama que condeix pels seus comptes de resultats, es debaten entre continuar remant a la cerca d'una riba que no s'encerta a veure on està o rendir-se en l'obstinació.

Això, en qualsevol cas, és destrucció econòmica, amb defuncions empresarials i eliminació d'ocupació. I el miracle de la resurrecció empresarial és utòpic, com a molt remot s'antulla que els qui perdin els seus llocs de treball puguin reincorporar-se en el futur al món laboral perquè les circumstàncies del canviant entorn econòmic marca que després de la caiguda de l'economia espanyola en forma d'I, i llatina majúscula, vindrà la K, amb un traç cap amunt que serà el dels sectors, activitats, ocupacions i països que s'encaminen en la correcta direcció coincident amb el nou rumb econòmic que prevaldrà. I un traç en caiguda pel qual es lliscaran negocis que perden el pas en el trencador escenari que sorgeix, ocupacions que cedeix per mor de les noves tecnologies i els incipients models d'activitat ja no els necessiten, i països que no han sabut preparar els seus models productius per a adaptar-se al que serà el context imperant, que no han fet absolutament res per a reconstruir i viabilitzar les seves economies, ni tan sols per a resistir, com és el cas d'Espanya i Catalunya.

"El miracle de la resurrecció empresarial és utòpic, com a molt, s'antulla que els qui perdin els seus llocs de treball puguin reincorporar-se en el futur al món laboral"

En aquest marc, cal modelar un sistema que doni protecció i suport a les empreses que estan sofrint el rigor de les conseqüències de les restriccions obligatòries de l'activitat, que a Espanya i, concretament, a Catalunya són massa. No es tracta simplement d'allargar els terminis per a la declaració del concurs de creditors, d'ajornar pagaments d'impostos que ineludiblement s'hauran d'acabar liquidant d'una manera o una altra, sinó d'arbitrar solucions que proporcionin el suficient oxigen financer perquè les empreses que avui s'estan ofegant, per a entendre'ns, que es debaten davant una situació d'insolvència a causa de les circumstàncies sobrevingudes, quan amaini la tempesta del coronavirus, gràcies a les vacunes o a les teràpies que es desenvolupin, i torni l'anhelada normalitat, puguin reprendre la seva activitat sense que espases de Dàmocles pengin sobre el seu cap.

Aquesta és una tasca urgent que les autoritats han d'afrontar. Perquè el corol·lari de quantes receptes s'ha marcat des de la mateixa Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional, entre altres organismes internacionals, és que no desaparegui ni una sola empresa ni es destrueixi un sol lloc de treball. I per a això, els governs han d'afrontar un esforç sublim en despesa pública consistent a sostenir l'estructura econòmica dels seus països i brindar tot tipus d'ajuda a la població per a resistir. En el nostre cas, lamentablement, sembla que les autoritats competents es proposen fer tot el contrari.

 José Mª Gay de Liébana