Sobre la bonança del País Basc i el retrocés català se n’han escrit moltes pàgines. Algunes dient autèntiques bajanades. Altres addueixen motius que semblen raonables. Massa sovint, però, se centren en l’aspecte del dèficit de les balances fiscals de Catalunya respecte a la resta d’Espanya i s’apel·la al concert basc.

Si bé l’aspecte de les balances fiscals té el seu pes —aquest seu columnista ja va promoure’n una campanya l’any 2003—, elles soles no expliquen la globalitat que representa el desastre català. El dèficit fiscal podríem posar-lo a la banda dels ingressos públics que, puntualment, podrien estimular l’economia catalana, sempre que fossin ben utilitzats —cosa que no està clara—. Ara bé, com es comporta Catalunya en l’economia del dia a dia, en el de les seves empreses? No sembla que el País Basc i Catalunya segueixin camins similars? Analitzem-ho.

El descens de productivitat a Catalunya és un fet dramàtic dels darrers 25 anys. I la renda per càpita se n’ha ressentit. Els salaris catalans s’han encongit sensiblement. La renda per càpita catalana estava sis punts per sobre la mitjana europea, i ara n’està sis punts per sota. Respecte al ciutadà mitjà europeu, el català és un 12% més pobre que fa un quart de segle. Ja he explicat diversos cops que aquest fet és perquè, a desgrat que el PIB hagi crescut molt, més ho ha fet la població —majoritàriament població immigrant que hem cridat nosaltres—.

El següent gràfic ho resumeix bastant bé.

Si observen l’estructura gràfica dels dos primers grups de l’esquerra (Unió Europea i País Basc) podran veure que té una estructura en forma de U: el PIB ha crescut (color blau), la població ha crescut relativament poc (color taronja) i, en correspondència, el PIB per càpita ha crescut considerablement (columna grisa). Per contra, els dos grups de la dreta tenen una estructura gràfica descendent. El PIB ha crescut considerablement (columna blava) —en el cas de Catalunya, més que la mitjana europea—. Però la població ha crescut en excés (columna taronja), fet que ha provocat que el creixement del PIB per càpita sigui molt baix (negatiu en el cas d’Andorra).

Aquest gràfic desmenteix dues asseveracions que s’acostumen a fer de forma molt lleugera i tòpica. La primera és la d'associar el nostre deteriorament —en termes de PIB per càpita— al dèficit fiscal. Però aquest és un tema que ja he esmentat més amunt. La prova està en Andorra: és un estat independent i no té dèficit fiscal amb ningú. Per contra, el seu PIB per càpita no únicament ha crescut poc, sinó que s’ha reduït.

El segon desmentiment va en la línia que no val a dir que, atès que Catalunya no té competències en matèria de control d’immigració, el govern espanyol ens envia immigrants. Aquesta afirmació ignora un fet bàsic: la immigració, per moltes facilitats de moviment que tingui, va als indrets on es demanden llocs de feina. La immigració mai va a països on no es necessiten treballadors addicionals. La prova està en el fet que la immigració que arriba a Espanya —que, per fer-ho gràfic, podem dir que entra per Barajas— no viatja pas al País Basc, sinó que ho fa cap a Catalunya principalment. Perquè és aquí on hem creat llocs de treball adequats per a aquesta immigració. És a dir, llocs amb salaris de misèria que només pot acceptar la immigració. Llocs de treball per fer coses que el país no demandava, però sí determinats empresaris que han vist possibilitats de benefici davant una oferta il·limitada de mà d’obra, gràcies a la política de facto de “papers per a tothom”.

Es podria dir que tot això són suposicions. Però, com sempre, les xifres de les estadístiques oficials ens confirmen l’afirmació.

El País Basc ha creat molt poca ocupació entre el 2018 i el 2024. Segurament, ha creat la que creia convenient per cobrir les seves necessitats. Però el més significatiu és que aquells llocs de treball que ha creat estaven per sobre dels 50.000 euros anuals en mitjana. D’aquells que estaven per sota aquest límit, n’ha destruït (columnes taronja). Oposadament, Catalunya ha creat massa llocs de treball —més dels que el país necessitava— i ho ha fet, sobretot, en sectors que el país no necessitava (turisme i sector porcí), ja que el país no demana cridar més turistes i només consumeix el 15% de la carn de porc que escorxem.

En resum, el País Basc no està millor que nosaltres per casualitat. Les coses es poden fer bé —en interès de la població- o malament -en interès d’alguns pocs—. Catalunya porta tot el que va de segle deixant que els actors individuals (empresaris i municipis, principalment) escullin el camí dolent per a tots. I els actes nefasts, al final, tenen conseqüències dolentes.

 Xavier Roig. Enginyer i escriptor