Liquidat esperit, el més rellevant dels sis substantius derivats del verb que protagonitza aquesta tongada (espirar), no ens queda sinó consignar l’exotisme d’espirall (“Obertura per on pot passar i renovar-se l’aire”) i d’espiracle (vindria a ser el mateix però en forma d’orifici natural d’alguns animals). Un poc més interessant és espira, terme pràcticament sense ús però amb el mèrit d’haver engendrat guspira, que és una de les alternatives vàlides quan ens demanen com se’n diu en català de la bàrbara xispa. D’aquest n’han sortit els bellíssims mots guspirejar i guspireig.

Esgotats els substantius, ja podem passar als verbs, que vam quedar que eren vuit. El nostre protagonista, conspirar, és un dels més ensopits: tan sols ha parit conspiració i conspirador, que tanmateix gaudeixen d’un considerable pedigrí històrico-cinematogràfic, això sí. Expirar i transpirar són igual de moixos: dos derivats cadascun. Només en té un més, però gosaria dir que que clarament més suggerent, sospirar, una petita família d’allò més literària: sospir, sospirós (adjectiu poètic com ben pocs) i sospirall, que tanmateix és sinònim de respirall o respirador. Complerta el repòquer dels germans pobres un verb tan pintoresc com, atenció, perspirar. Què deu voler dir? En realitat, res d’interessant: significa ‘respirar per perspiració’, és a dir, pel “mecanisme de termoregulació consistent en la transpiració o vaporització constant i insensible, que és efectuada  a través de les superfícies cutànies i les membranes mucoses”. En fi, res que puguis esquitllar dins d’un poema.

Passem finalment als tres més prolífics. D’entrada es pot dir que tenen una característica comuna, i és que, a diferència de la mare de la qual provenen, tots tres són d’allò més comuns: aspirar, inspirar i respirar. En el cas del del mig, inspirar, el contrast encara és més viu tenint en compte que descriu l’acció contrària a espirar, és a dir, “fer entrar aire als pulmons” (justament el dia passat citàvem el famós exercici que fan fer els metges als malalts bronquials: “inspira, espira”). Però aquesta només n’és la primera accepció, és clar, perquè després venen tota una colla de sentits figurats: “Fer concebre a algú un determinat sentiment/una idea/un propòsit”, “Moure (per part de Déu) la voluntat d’algú” o també “Exercir una influència estimuladora sobre l’intel·lecte”. Un exemple ben aclaridor de l’ambivalència d’aquest verb seria ni més ni menys que allò que faig jo mateix quan m’assec a escriure aquestes columnes: inspiro ben fort per omplir-me d’aire els pulmons i m’inspiro en algun titular llegit a la premsa.