La compositora i cantant Valeria Saurí, coneguda artísticament com a Ven’nus, és una de les veus que ha irromput en els últims anys dins del panorama musical català, amb uns sons i unes lletres íntimes, melancòliques però també optimistes.
M'agrada començar les entrevistes, sobretot per la gent que no et conegui tant, parlant sobre la infantesa. On neixes, com et cries?
Vaig néixer el 2000, per tant, tinc vint-i-tres anys. A Sabadell, a una família on som cinc persones. I puc dir que m'he criat en aquesta ciutat plena de cultura.
Què està passant a Sabadell amb la cultura? Flashy Ice-Cream, 31FAM, Ven’nus…
Jo crec que ens fem de referents les unes a les altres. Per exemple, amb els de 31FAM anàvem junts al Batxillerat i vam coincidir uns anys. Ens trobàvem i comentàvem la jugada. Al final s’acaba generant una comunitat local.
I quan comences a veure que això de la música podia ser el teu camí?
Quan era petita tenia més clar que volia fer música, que no pas durant l'adolescència... O ara, per exemple.
Ara ja potser sí, no?
Exacte! Però de petita ho tenia com a un somni més idíl·lic... Típic d'haver vist moltes pel·lícules musicals. També he viscut amb referents a casa; la meva mare cantava i el meu pare també feia música. Jo la música la vivia com un hobby, i també m'agrada molt actuar i, al final, també hi ha molt de teatre amateur per aquí. A més, fa un temps em van operar les cordes vocals, això va suposar que en un principi no havia de poder cantar durant un any, i havia de canviar la vida que estava portant. D'alguna manera aquesta situació em va portar a buscar el que més m'agradava fer, i vaig decidir explorar el món del cinema, el muntatge, els audiovisuals...
Però al final, el somni es va fer realitat, i vas poder fer música. Et presentes en públic cap a l'any 2020, durant el confinament, en una època d'incertesa. Per què vas decidir fer-ho llavors?
"Confinament" és una paraula horrorosa, fa bastant d'angúnia. El 2020, com que estàvem tancats a casa, vaig estar a una zona de confort, encara que no ens vingués de gust. Llavors, podies estar tota l'estona amb tu mateixa. Jo vaig tenir la sort de què no va afectar la salut de ningú del meu cercle, i vaig aprofitar per fer una mica d'introspecció i vaig penjar música, que jo feia temps que produïa, però amb molt first level.
I creus que arran de la pandèmia, dels temes dels quals tu parles, de les teves cançons, potser ara estan més acceptats que fa uns anys? Emocions, salut mental...
Jo crec que funciona una mica com les modes, no? De què està de moda parlar ara? Si tothom parla de la vulnerabilitat i està més acceptat, doncs xerrem des d'aquest punt de vista. Jo realment fa tres anys que m'hi he posat una mica més seriosament, i m'he plantejat fer música, i noto que hi ha hagut molts canvis de temàtica. I tot això en només tres anys, vull dir... que al llarg de la vida n'hi ha hagut tants de canvis de quin és el focus del tema de parlar a escala generacional o a nivell societat... Ara veig que sí, que hi ha moltes opcions de parlar d'això i que en aquest moment parlar de la vulnerabilitat era una cosa bastant freqüent. S'ha generat una normalització en el vocabulari entre nosaltres, no?
I no creus que també s'ha pervertit una miqueta el tema de la salut mental en el punt que s'ha convertit en una moda?
Clar, en el moment que passa a ser mainstream, parlar sobre la vulnerabilitat s'acaba analitzant molts cops i no es parla des de la veritat; com que molta gent ho parla en tercera persona. Poca gent es para a explicar realment el que li passa pel cap d'una manera més crua, perquè, al final, continues exposant-te. Jo, com que m'obro tant en vena a les cançons, penso..., bé, jo ja més que això no em puc obrir.
Una de les coses que més m'obsessionen dels artistes és com feu les cançons, com treballes tu? Primer la melodia, primer el missatge...
Jo crec que en el meu projecte he provat molt el tema de lletra, el missatge. Sempre vull donar-li el pes que crec que s'escau a tenir un bon missatge en una cançó. Per tant, d'alguna manera, sempre començo escrivint i després ho acabo transformant en la melodia que crec. Acabo posant banda sonora als meus sentiments, d'alguna manera. I crec que això ho intento respectar i sempre vull que quedi una mica més fresc, que no es quedi com un intent de voler transmetre una emoció. Però això fa que a vegades allargui una temporada de dol, saps?
Potser també l'has d'actuar quan estàs bé, no?
És horrorós, sí, sí. És bastant heavy.
Alguns que han etiquetat també com a sad girl. Et recrees en la tristesa o és un estat d'ànim que t'ajuda a compondre?
M'encanta, o sigui… Quan estic inspirada, quan estic trista, penso… Bua! Se viene temón. Intento trobar aquests moments per estar sola, però perquè crec que és una manera tan bona de canalitzar la tristesa. Si estic fent una cançó, m'agrada molt el que escric, i passo d'estar trista a estar contenta perquè la lletra que acabo de fer m'agrada. I això fa que sigui musico-teràpia, és bastant guai.
El 2021 publicaves el Naixement, com a porta de presentació del teu projecte artístic, i el 2023 ja surt amb l’àlbum Bocaterrosa. Quin recorregut hi ha entre aquests dos universos?
El primer era una mica d’experimentació, i conèixer una mica el panorama també, perquè no sabia on m'estava posant. També no hi havia panorama de la meva edat quan vaig treure el Naixement. I no sabia molt bé com aniria. En el camí de Bocaterrosa ja coneixia més gent, el panorama, els artistes que entraven en joc… I jo ja m'he trobat una mica, almenys en l’àmbit estilístic. Hi ha canvis, això potser de lletra també, molt més madur. Vaig col·laborar amb gent que m'encantava, i llavors era com tot un repte constantíssim tota l'estona.
Els últims tres anys, jo diria, han estat el boom de la música en català. Per què creus que ha passat això ara, i si creus que potser només ha sigut una evolució generacional?
Jo crec que ara tothom té els recursos electrònics més a l'abast, i la música electrònica està en un moment molt alt, i és el que es pot fer des de casa. Llavors fa que en l'àmbit de Catalunya, només que vegis que algú ho està fent i que la gent s'hi fixa, jo crec que t'ho planteges. Dius: jo també sóc a temps encara de fer-ho, i crec que ho puc fer perquè tinc alguna cosa que crec que mereix escoltada. Tot i que potser no tothom té missatge o res a dir, però tothom pot fer-ho. Aquesta sensibilitat que a priori és bona, que tothom pugui fer música, pot portar també molta frustració després, perquè hi ha artistes que veuen que no es poden dedicar a això. Total, la gràcia seria que tothom que realment s'ho mereix o que té alguna cosa a dir, s'hi pogués dedicar i no al contrari. La gràcia seria aquesta, que hi hagués una mica de tria, com natural i orgànica i que fos lògic. Perquè a vegades hi ha gent que potser s'hi dedica i no té tant a aportar. També hi ha el factor dels mitjans catalans, que volen aferrar-se a qualsevol cosa que es facin català perquè no mori la llengua. Llavors, quan una cosa està funcionant, volen córrer, i viralitzar-ho, per fer que sigui el pic més alt d'audiència a Catalunya.
I us molesta que us posin a tots el mateix sac pel simple fet de fer música en català?
Em fa gràcia que el gènere del Spotify sigui música en català. Però potser canviarà, perquè últimament s'estan fent bastantes coses i no tothom escolta un tipus de música en català com era abans, que potser era com la rumba catalana. De moment falta vocabulari.
Abans parlàvem del missatge que t'agrada donar-li importància a les teves cançons, però fa temps que tinc la sensació que la música en català s'ha despolititzat una miqueta. Creus que la teva música està compromesa políticament?
Jo crec que cadascú té els seus ideals, i és l'encarregada d’escriure i posicionar-se. I això ja és fer política, no? Jo crec que la meva música sí que té un punt polític. Parlar de l'amor és una forma també de parlar de la política i de com ens relacionem i de causes socials.
Sí. Però abans potser es feia d'una manera més explícita?
Sí, també abans potser veníem molt del rap reivindicatiu, i també de missatges molt contundents. Però crec que ara hi ha poca gent que estigui posicionant-se tant... També perquè hi ha hagut molta repressió els últims anys i crec que la gent li fa cosa; i és com que ja no està de moda. Però jo quan admiro algú, m'agrada admirar-lo en tots els sentits. O sigui, pot fer una música que flipes, però a vegades puc no connectar-hi tant perquè sé que ha fet alguna cosa que sé que no m'agrada, saps?
M'agrada parlar de diners perquè penso que s'ha de visibilitzar la precarietat que es viu en la indústria musical. Una artista com la Ven'nus pot dedicar-se exclusivament de la música?
Jo crec que si entrés en joc, més activament, amb marxandatge per exemple, i acabes fent una mica 360 graus de tot plegat, crec que sí que pots. Al final, el que dona més diners són els concerts, però sí que hi ha molta precarietat. La paraula precarietat ja... És que també està molt banalitzada. Tothom és precària en aquesta vida. Jo crec que sí que puc viure d'això. El que passa és que continuo tenint una feina que fa temps que tinc, però perquè m'agrada també i aprenc molt. Si digués em centraria únicament a fer música, també seria una decisió, però això comportaria moure'm d'una manera potser més empresarial i no tan orgànica. Llavors, crec que m'interessa tenir doble vida.
I ara que estàs preparant un nou EP, creus que les xarxes socials juguen un pes important en la carrera d'un artista, com us condiciona això a l'hora de crear una cançó? Perquè molts cops es fa viral abans la cançó per TikTok que el mateix àlbum.
El concepte de viralització no m'ha acabat gaire, o si més encara no he connectat. Prefereixo anar fent el meu procés i crear una estratègia envers el material que ja està fet. Crear una estratègia abans de fer una cançó no va amb mi, perquè crec que les lletres no tindrien cap sentit. Almenys per mi, no m'agrada forçar una situació que no he sentit. Temes xarxes, intento no tenir una relació tòxica, sinó anar publicant una mica el que crec que pot funcionar.
A la cançó "nena" escoltem com la Ven'nus fa una mica de retrospectiva i li parla la seva jo del passat, li expliques moltes coses. Què li diries a la Ven'nus del futur, a la Ven'nus d'aquí a uns anys?
Bona pregunta. No m'ho he plantejat, però jo crec que li diria com que encara tingui aquesta pau interior que crec que és la cosa més important que en el món, que tothom va súper estressat per la vida, però realment els únics moments en què estàs feliç és quan et sents bé plenament i això és una cosa que no vull perdre mai, perquè ho estic aconseguint ara i em fa extra feliç.
