Al seu dia amb trenta anys va ser el Premi Nacional de Dansa més jove a Espanya. Actualment, al capdavant de la companyia La Veronal, és un dels coreògrafs més reconeguts i premiats en l'àmbit internacional. És un dels grans creadors del nostre temps.  

Què et permet expressar la dansa que no podries fer-ho d’altra forma?

“La dansa, a diferència de la paraula i del text, em permet suggerir, parlar amb l’abstracció, no ser concret... d’alguna manera les paraules no arriben on arriben les imatges. Una imatge, per se, parla molt més. I la dansa s’acomoda molt bé perquè és imatge en moviment. És un cos en un temps, en un espai, amb un objecte... tot això fa que l’espectador puga tindre percepcions individuals, no hi ha una resposta única, n’hi ha una llibertat d’interpretació. La dansa, com un estat líquid, fa que cada espectador puga vore una cosa diferent. La dansa em permet obrir molt el marc, trencar el que està establer i que l’espectador entre en un paisatge i no sap on ha de mirar. No ha d’entendre. Entendre és un verb enemic del que faig. La dansa no necessita ser entesa, necessita ser sentida. La dansa et travessa, et fa viatjar, et fa volar, et transporta a un estat”.

La cultura i els seus públics es renoven?

“El públic va acompanyat del present i del temps que vivim. Ara mateix vivim un temps convuls, que va molt ràpidament i on no tot el món és capaç d’assolir tot el que està passant. Evidentment, n’hi ha espectadors als quals els agraden les coses com s’han fet sempre. I això, generalment, també és una condició política. En canvi, la gent jove està més oberta al que és nou, allò que et sorprén. Tot el que canvia està viu. El canvi és vida. El que no canvia està mort. Jo crec que la política i la cultura van agafades de la mà. Hem d’intentar que la cultura i l’art no s’agafen massa bé de cap pensament polític i, al mateix temps, que siga de tots. Fer art és fer política d’alguna manera, però no podem pensar que el partit o la política de torn condicionen quin és l’art o la cultura del present”.

És necessari construir mons imaginaris? Per fugir de la realitat?

“En general, ens refugiem en les creacions que fem. És com per a un creient la religió: l’art té la capacitat d’evadir-te i, en el meu cas, pensar que altra realitat és possible. La creació, la capacitat de pensar en un altre món, de crear un espectacle fa que puga crear, somiar, projectar un imaginari en altre lloc. Jo crec que això ens salva. La vida és una, però l’art ens permet trobar altres vides. On un veu un mur, altre veu una porta”.

Com a director de La Veronal, tens una funció integral...

“Actualment, n’hi ha moltes formes de ser director. La meua, en concret, implica assimilar i equilibrar des del vestuari, l’escenografia, la música, el moviment, la imatge que genera l’espectacle... i m’agrada estar pendent de tot. Treballe amb el meu equip colze a colze i intente controlar tot el procés creatiu. Eixe procés és un misteri. Pots trobar-te amb una idea que pensaves que era una cosa i durant el procés acaba esdevenint una altra. És bonic saber rodejar-te d’un equip que sàpiga escoltar-te, baixar les idees, aterrar-les. Jo no sols em dedique a crear la coreografia, pense en una cosa molt més transversal”.

Què t’aporta la docència, la formació de nous artistes?

“Sempre s’ha dit que un bon artista no és un bon docent. Com a artista el que m’agrada de compartir l’aula amb la gent jove és compartir la meua experiència, com jo visc el procés de creació, aquest sofriment que és crear. Això és part d’un exercici pedagògic i generós. M’agrada molt pensar que les noves generacions caminen sobre una terra ferma, que és l'han deixat els creadors del passat i els creadors d’ara”.

Ser el Premi Nacional de Dansa més jove condiciona?

“Quan va arribar, tenia 30 anys, em va sorprendre molt. Havia viatjat ja per mig món. És un premi que arriba en un moment vital de creixement. Jo era un xiquet que jugava a inventar amb la innocència pròpia d’algú que té 30 anys, que està començant, que és una persona tendra, insegura... però aquesta frescor també és interessant perquè et fa ser únic, especial, diferent i això, en el món de l’art, sempre és una cosa benvinguda. Aquest premi va arribar com una injecció d’energia que després m’ha acompanyat en el camí posterior”.

Què t’interessa transmetre de la realitat actual?

“Jo soc dels creadors que pensen que cal estar compromés amb el teu temps, i amb un posicionament polític. Per a mi és fonamental. I no es tracta sols de dir el que penses sinó de com t’informes, et documentes i tens una opinió. I això és fonamental. Un creador no pot estar al marge. Jo estic connectat i tinc una opinió sobre el que està passant a Gaza, als Estats Units, a Ucraïna, també sobre el que està passant ací amb l’habitatge... tinc una opinió sobretot i, evidentment, el meu pensament està en les meues creacions. L’art no canvia les persones, però sí que canvia el pensament i el pensament canvia les persones. Un art ha de parlar del seu temps”.

Què et queda per explorar, per buscar, per crear?

“La dansa, el teatre, l’òpera m’han donat molt. També col·laborar en el món del cinema. Quan estàs dins de la creació tot va girant al teu voltant i no tanques cap porta. M’agrada la fotografia, m’agrada el cinema, m’agrada la literatura, m’agrada la dansa, m’agrada molt la pintura... jo no estic tancat a res. El que necessite, i això és un aprenentatge que em portarà tota la vida, és saber com digerir la mateixa energia, la mateixa creativitat. El mercat, el món sempre vol més de tu, exigeix molt dels artistes. Sempre vol estrenes, coses noves a dir. I els artistes estem enmig d’eixa onada de progrés, de moviment, on hem de servir. I també hem de saber dir que no. Ací, a Espanya, s’han de millorar encara moltes coses com per exemple la condició del ballarí, l’estatut de l’artista... n’hi ha moltes coses que cal replantejar i millorar. El creador també ha de mirar el món per vore com pot millorar-lo”.