Diputada al Parlament entre 2006 i 2010 i posteriorment directora general d'Atenció a la Família i Comunitat Educativa entre 2011 i 2016 al Departament d'Ensenyament, actualment és la consellera d'aquesta àrea, una de les més castigades per les retallades dels darrers governs. La gran aposta del Departament d'Ensenyament de cara al curs que ve és la Formació Professional, que es vol vendre com l'opció de futur i amb més fàcil inserció al mercat laboral: tres de cada quatre de les 1.300 noves places de l'oferta formativa no obligatòria que es posaran en marxa el curs que ve seran per a la formació professional. Parlem de 45 cicles de FP de nova implantació.

Aquesta aposta del departament d'Ensenyament busca convertir l'FP en una opció prioritària entre els estudiants que desitgen una ràpida inserció en el món laboral. Estem normalitzant definitivament l’FP, consellera?
Hem fet un camí molt important en Formació Professional. I de fet, en aquests moments, ja no és una opció més sinó que la Formació Professional hauria d’esdevenir la opció de formació, de futur. El fet és que a Catalunya tenim un teixit empresarial molt divers, bàsicament el 95% són petites i mitjanes empreses, que té molta necessitat de tenir tècnics de Formació Professional.  Ens passa que als països avançats tenen molts tècnics i pocs universitaris i en canvi nosaltres tenim molt pocs tècnics i molts universitaris. I precisament l’estructura del mercat laborat requereix més tècnics i menys universitaris. Hem d’anar cap aquí. L’últim esglaó que ens falta superar és que la societat cregui en la Formació Professional.

Dins l’àmbit de la FP, es consolida l’FP dual amb 3.300 empreses i 10.000 alumnes per al proper curs, xifra que suposa multiplicar per 16 les dades respecte el primer curs d’implantació (2012-2013). Per què es fa tant èmfasi en l’FP dual?
Una part de la formació que fa l’alumne no la fa al centre sinó que la fa a l’empresa. I això què vol dir? Doncs que els problemes i l’entorn són reals. Per tant, si tu condueixes o estàs programant una fresadora, una cosa és fer-ho al centre que si allò surt malament es repeteix i no passa res i una altra de molt diferent és fer-ho en una empresa, on has de donar resposta a una comanda i tot és a temps real. Per tant l’alumne aprèn molt més també en aquest context de l’empresa.

Més enllà del tema de la Formació Professional, aquest setembre segurament estarà marcat perquè per primera vegada en uns quants anys en comptes de retallar plantilla nous docents (5.500 segons l’acord a què vostès van arribar amb els sindicats) començaran el curs gràcies a les noves places convocades. Un canvi copernicà. Quants docents més ens caldrien per garantir una educació de qualitat?
Encara no tenim un pressupost com teníem el 2005, que ens permetria fer més coses, però sí que tenim un pressupost en què Ensenyament ha crescut moltíssim. De fet és l’increment en pressupost d’Ensenyament més gran que ha viscut la història recent de Catalunya. Una part són els recursos docents, els 5.500 docents nous; aquí, per cert on hem de posar l’èmfasi és en fer una crida a aquells perfils excel·lents, perquè necessitem no només mestres sinó mestres excel·lents. I en relació als recursos, també hem variat la distribució bastant lineal dels recursos que s’havia fet fins ara; hem de posar més recursos allà on són més necessaris, per poder garantir la igualtat d’oportunitats.

"Hem de posar més recursos allà on són més necessaris, per poder garantir la igualtat d'oportunitats"

A aquestes alçades, a l’època de les preinscripcions, acostumen a haver-hi els típics estira-i-arronses entre el Departament i els Ajuntaments i/o certes escoles sobretot en els casos en què es retallen línies d’un centre –o directament si es vol tancar–. Són enfrontaments que sempre generen una mala imatge per part d’Ensenyament. Quina seria la mena d’acabar amb aquestes tensions? Una descentralització més gran de les competències d’Ensenyament cap als Ajuntaments?
Diferenciaria en funció dels àmbits. Enguany, en temes de preinscripció, hem fet un acord molt important amb els ajuntaments a través de la Federació de Municipis de Catalunya i l’Associació Catalana de Municipis. Vam acordar uns punts que han permès que funcionés molt bé aquest procés de preinscripció, diferent a altres anys. S’ha garantit la continuïtat de tots els projectes educatius; això ha estat així. Pel que fa a les ràtios, al número de nens per aula, que a P3 i P4 dels centres d’alta complexitat estiguessin a 22, si ho volien. I estendre-ho a 27 a Secundària. Una altra qüestió: hem de ser conscients que vivim en un moment de vaivé demogràfic: en quinze anys hem perdut quinze mil alumnes de P3. La nostra responsabilitat és gestionar bé la preinscripció, perquè si la deixéssim només a la demanda de les famílies, hi hauria escoles molt demanades i escoles que haguessin de tancar, que segurament són les de més complexitat.  Més que parlar de transferències de competències, jo parlaria de coresponsabilitat entre administracions. No crec en derivar les competències als Ajuntaments, perquè llavors podria ser que en alguns llocs no hi hagués una prioritat en educació.  

També obre preinscripcions però ara pensant en les escoles bressol. Des de l’any 2012, la Generalitat no sufraga el terç del cost de les places de les escoles bressol, de 0 a 3 anys, que no són obligatòries. A canvi, la Diputació finança una part (menys de la meitat) del que aportava la Generalitat. Vista la importància educativa que cada cop s’atribueix més a aquesta edat, no tindria sentit fer una aposta molt més decidida per les escoles bressol? 
És evident que en la mesura que anem recuperant recursos, la Generalitat ha d’anar recuperant finançament.  Però tan important com recuperar el finançament és pensar en el model que volem, perquè una de les mancances que hi va haver –i el Síndic de Greuges ho ha posat sobre la taula- és que aquestes places no han arribat als alumnes que en tenen més necessitat. L’etapa 0-3 és important, però sobretot per aquelles famílies que no tenen capital social i cultural per poder transmetre als fills. Per tant, hem de distingir entre aquest servei en el sentit de la conciliació familiar i aquells pel qual és una necessitat pedagògica.

Segons la Llei d’Educació de Catalunya, tenim un sol Servei Públic d’Educació amb dues branques, una de titularitat pública i una de titularitat privada. Segons aquesta llei hauríem de tendir cap a la gratuïtat dels centres, de tots. A dia d’avui això no passa. Està en l’horitzó de la consellera, aquesta idea?
La Llei d’Educació de Catalunya el que fa és donar estabilitat a un model que té la seva peculiaritat i té a veure amb la nostra història i la nostra manera de ser, que és que la iniciativa social té un paper en la prestació de diferents serveis. El que diu la llei és que tot alumne té –ha de tenir– el dret a la gratuïtat de l’ensenyament. Això hem de reconèixer que en aquest país mai ha estat així perquè no hi ha els recursos però el que és evident és que hem de tendir cap aquí.

El català a l’escola. El gener de 2014, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va apuntar l’obligació de donar un 25% de classes en castellà –el maig de 2015 el Suprem ho va reafirmar en dos dels casos–. Quants centres del país estan fent classe en castellà arran de tota aquesta jurisprudència? Quantes famílies han demanat ensenyament en castellà pels seus fills?  
És cert que en els darrers anys hi ha hagut un atac com mai al nostre model d’escola catalana. Però no se n’han sortit, ni fent una llei en contra, el PP. No se n’han sortit ni a nivell judicial ni a nivell social. Generen un conflicte on no n’hi ha; hi ha un gran consens sobre el nostre model lingüístic. Escoles que hagin hagut de canviar el model no n’hi ha cap, perquè les sentències feien referència a casos particulars, d’un alumne i de la seva aula. D’això en tenim una dotzena, però cap centre ha hagut de variar el seu projecte lingüístic. A més, el 2014 el Suprem va validar que qui era competent en decidir sobre Ensenyament a Catalunya era la Generalitat; validava el nostre model. A partir d’aquí ho han tornat a intentar amb la LOMCE i els famosos sis mil euros [per família] però la veritat és que ha tingut molt poc reconeixement fins i tot per part de les famílies, perquè estem parlant d’una setantena de casos reconeguts per l’estat, que els han concedit els diners per poder escolaritzar els fills en una escola en castellà. Però els hem recorregut tots perquè tenim arguments per justificar que aquesta és una mesura injusta.    

Està en perill el model d’immersió lingüística, doncs?
Jo diria que el model no està en perill però sí que hem de ser conscients que l’hem de potenciar i l’hem de protegir: els centres, les famílies i la societat.