Tot i tenir una padrina cordadora, va aprendre l’ofici anys després, gairebé per casualitat. Avui combina materials tradicionals amb nous colors i dissenys, recupera mobles amb valor sentimental i comparteix amb el seu fill una feina que cerca nous camins per continuar viva.

La padrina de Miquel Llull ja cordava cadires, sobretot amb bova. Ell, però, no va sentir aleshores la curiositat d’aprendre’n. L’interès arribaria anys després, quan ja no tenia la possibilitat que fos ella qui li ensenyàs l’ofici.

“Sa meva padrina ja era cordadora. Per tant, ja venc d’una part de família cordadora. Però va arribar sa meva joventut, sa padrina va morir i jo no tenia cap inquietud d’aprendre a cordar.”

Va ser arran d’una crisi que es va retrobar amb aquella tradició familiar. La família va comprar una paradeta per anar a fires a unes persones que es dedicaven a cordar, i varen ser elles qui li ensenyaren les primeres tècniques.

Aquell primer aprenentatge li va servir de base. La resta ha estat qüestió de provar, cercar nous patrons i escoltar els qui coneixien l’ofici.

“Aquesta persona mos va ensenyar, però clar, t’ensenya dos o tres patrons. Després has d’anar provant de fer-ne de nous. He anat trobant dibuixos, tècniques i materials. I a ses fires també he après molt escoltant sa gent major. A vegades s’acosta qualcú que havia cordat i t’explica com ho feia. Jo sempre he acceptat tot el que me diuen; al final he fet una espècie de collage.”

Les fires han estat, per tant, un espai on mostrar la feina, trobar clients i també continuar aprenent. Encara avui són un dels seus principals aparadors, als quals s’han afegit les xarxes socials.

Un ofici tradicional que s’obre al color

El contacte amb els clients també ha transformat la seva manera d’entendre el cordat. Quan va començar, Llull defensava els materials i els acabats tradicionals, però les peticions que rebia el varen animar a explorar altres possibilitats.

“Jo trobava que un cordat havia de ser amb fibres vegetals i colors naturals. Però he anat fent colors perquè és el que realment sa gent demana i és el que més agrada al públic.”

Avui fa feina amb bova, cànem, pita o juta, i també amb cotó, que li permet ampliar la gamma de colors i les combinacions. Aquesta evolució li ha obert la porta a encàrrecs que van més enllà de les cadires i els tamborets.

“Quan jo vaig començar només se feien cadires i tamborets. Ara ja feim portes d’armari, taules, posadors d’olla... s’ha anat avançant. També hi ha dissenyadors que fan coses especials i volen posar es cordat dins els seus projectes.”

L’interès de dissenyadors i interioristes ofereix així noves aplicacions a una tècnica antiga, que troba lloc en mobles i objectes contemporanis.

Poques eines i una solució per a cada peça

Per cordar calen poques eines: una agulla, un tornavís adaptat, pinces i corda. Això no impedeix que alguns encàrrecs plantegin reptes particulars. En una ocasió, Llull es va haver de fabricar una agulla d’un metre per poder travessar una peça de grans dimensions.

El temps de feina també varia segons la mida, el dibuix i la complexitat del cordat. Una cadira senzilla pot requerir entre una hora i mitja i dues hores, però cada peça té les seves exigències.

Recuperar una cadira, conservar un record

Més enllà dels nous dissenys, una part important dels encàrrecs neix del desig de conservar un moble familiar. Són cadires que han passat de generació en generació i que els propietaris volen poder continuar utilitzant.

“Molta gent du ses cadires perquè tenen un valor sentimental. Són cadires que eren des padrins, o que es padrí mateix havia fet. Moltes vegades són peces sentimentals.”

Aquest vincle explica moltes restauracions, però no sempre es tradueix en un encàrrec. El preu ha de reflectir les hores de feina artesanal i, de vegades, després de presentar un pressupost, Llull rep un “ja et diré coses” que queda sense resposta.

La dificultat de fer rendible aquesta dedicació l’obliga a combinar-la amb altres feines, tot i que li agradaria poder viure només del cordat.

“Jo ho combin amb altres feines. Ja m’agradaria poder viure només d’això, però és mal de fer. Potser sí que en pots viure si et conformes amb el que treus, però és complicat.”

Un relleu que comença a ca seva

Tot i aquestes dificultats, Llull veu motius per confiar en la continuïtat de l’ofici. Un dels més propers és el seu fill, que ja corda i l’ajuda. Ha començat a estudiar fusteria amb la idea de fabricar mobles que després pugui cordar, i fins i tot ha mostrat la tècnica als companys de classe.

“En es meu cas tenc es meu fill que també corda i m’ajuda. Ha començat a estudiar fusteria perquè sa seva idea és fer mobles per després cordar-los. I també hi ha molta gent que ve a fer tallers i n’aprèn. Per tant, no és una cosa que vagi decaient.”

L’interès dels participants als tallers i les noves aplicacions del cordat reforcen aquesta confiança. La continuïtat passa per transmetre els coneixements, però també per trobar maneres d’adaptar-los als gustos i als usos d’avui.

Llull ho fa entre peces heretades, fibres tradicionals i cotó de colors, sense perdre de vista el sentit pràctic de la seva feina. Perquè, com recorda amb ironia, una cadira pot arribar a semblar una obra d’art, però al final està feta per seure-hi.