Tot va començar en un pub del seu poble, Rafelbunyol. Óscar Tramoyeres va guanyar un concurs de monòlegs i això li va canviar la vida. Des d’aquell moment no ha parat de créixer i de la vocació ha fet ofici. Presentador de televisió, còmic, actor, Óscar ha trobat el seu espai i té molt a dir.

Existeix ara un boom de còmics valencians i en valencià?

“Jo crec que sí. Còmics valencians hi ha hagut tota la vida. Amb diferents matisos, més polítics, més per la llengua... però últimament les xarxes socials i l’aparició d’influencers facilita les coses, que pugues fer-ho en la teua llengua, que pugues defendre el que fas. Segurament molta gent continuarà queixant-se, tant si ho fas en valencià com en castellà, sempre n’hi ha gent disposada a donar pel sac, però un des de la seua pàgina fa el que li dona la gana. Però si parlem valencià, no té sentit generar continguts en anglès”.

Què ha representat Valencia Comedy?

“Valencia Comedy va eixir des d’un grup d’amics, amb gent que fa molts anys que està en el circuit de teatre. Vam decidir quedar i fer un espectacle conjunt. Agradà, en vam fer altra i altra... cadascun som d’un pare i d’una mare, som molt diferents, som com un plat de paella, cadascú és un ingredient, però tot junt queda molt xulo, la veritat”.

La televisió autonòmica ha resultat fonamental per al teu impuls personal?

“No. Jo crec que no. És més, no crec que la televisió començarà bé. Tingueren molta pressa per a començar. Havien d'haver arrancat amb més força que mai. Fer les coses ben fetes i pensar en la gent que està mirant la tele. Per suposat que sempre ajuda. Hem de tindre una televisió valenciana, la nostra, que ens explique les nostres coses. La televisió valenciana ha de valorar tot el que tenim ací. A vegades millor i a vegades pitjor. Ni ho fan tot bé ni tot malament”.

Podem parlar d’un star-system valencià?

“Igual que existeix un star-system català, murcià o madrileny. Sempre n’hi ha gent que, a partir de les experiències de la vida, de tot el que va fent, és reconeguda pels demés. A mi molta gent major em diu: em sona la teua cara, qui eres? I jo conteste: Nacho Vidal, encantat. I algunes aueles diuen: em sona! Vull dir que, després de molts anys, la gent ens reconeix pel nom o per la cara”.

Quin paper juguen les xarxes socials en la difusió del producte?

“Hui en dia és un paper fonamental el de les xarxes socials. Abans, quan anaves a fer una actuació reparties cartells, flyers... feies un altre tipus de publicitat. Ara mateix, més del 90% de la promoció va tot per xarxes socials. I la inversió publicitària va ací perquè la gent està tot el dia consumint. T'assabentes de tot gràcies a les xarxes”.

N’hi ha prou reciprocitat amb altres territoris?

“N’hi ha gent que va a altres llocs i se’ls reconeix molt. Altres, com és el meu cas, som més d’ací. Vas a Madrid i eres un més, perquè n’hi ha molta oferta de còmics, molta diversitat, sobretot en les grans capitals. Jo, per exemple, em menege molt més pel nostre territori, per Ontinyent, Xàtiva, Castelló... tant en valencià com en castellà. Les nostres anècdotes, les nostres expressions, com ‘ie’ i ‘au’... Ara bé, tu saps què bonic és eixir del teatre de Bilbao i tots acomiadant-se dient ‘au’... això és preciós”.

És exportable l’humor valencià?

“Clar que sí. Fixa’t per exemple en el món de les Falles, que sempre han sigut molt satíriques, amb ironia... el valencià és molt de punxar i d’obrir el pit i dir: això ho pague jo... La sàtira, la ironia, el doble joc de paraules. Som així i eixe humor és molt exportable. Encara que cal adaptar-se perquè en cada zona entenen l’humor d’una forma”.

Monologuista, presentador, còmic... en quina definició et reconeixes?

“Autònom, que val per a tot. A mi sempre que em pregunten, si hagueres d'elegir entre la tele i el teatre, què prefereixes? Abans d’acabar la pregunta ja he contestat: el teatre. Perquè el teatre és veritat. Si passa alguna cosa, has de continuar endavant. En la tele es perd eixa naturalitat”.

Ser famós, conegut, reconegut... a què t’obliga socialment?

“El meu cas és més lleuger. És veritat que m’han reconegut en llocs on no m’esperava, com en París, en Praga... però sobretot al nostre territori. Però entenc que això comporta una responsabilitat. Jo vaig decidir, fa molt de temps, que sempre em pararia amb qui em demanara qualsevol cosa. Eixes persones, després, van al teatre a vore’m i es gasten els diners. Si m’estan pagant la meua hipoteca... Com no em vaig a parar jo i fer-me una foto o saludar-los”.