L’estudi Qualitat de vida i impacte psicosocial de l’esport en les persones amb discapacitat intel·lectual: el valor del discurs en primera persona ofereix claus fonamentals per entendre l’esport no només com una competició, sinó com una eina d’emancipació social i salut mental, sobretot per les persones amb discapacitat intel·lectual.

La investigació ha estat liderada pel doctor en Educació i Societat Oscar Martínez i la professora Cristina Alonso, els dos professors de Blanquerna (Universitat Ramon Llull) —que ha estat una feina conjunta amb el doctor Jordi Planella (catedràtic de la Universitat Oberta de Catalunya)— ha sigut recentment publicada a la revista científica Healthcare. L’informe demostra que l’esport impacta positivament en totes les àrees de qualitat de vida de les persones amb discapacitat intel·lectual.

Les seves experiències importen

Més enllà de les millores en la qualitat de vida, l’informe també assenyala una qüestió que fins ara no s’havia apuntat. Analitzant el testimoni de 390 persones recollides a 24 estudis diferents, els investigadors van adonar-se que les principals experiències relatades pertanyien a les famílies o fins i tot als entrenadors; descartaven els testimonis en primera persona, tot i que permetien avaluar l’impacte real de l’activitat física d’aquestes persones. “No incloure les veus d’aquells que són el focus de la investigació té implicacions científiques importants ja que constitueix un clar exemple d’injustícia epistèmica, pel qual els grups vulnerables no són escoltats”, adverteixen.

La participació de les persones amb discapacitat era pràcticament anecdòtica i no pas una qüestió que tingui un impacte real en els projectes. En aquest sentit, l’educador social i psicopedagog Oscar Martínez considera que, tot i que hi ha hagut un gir molt important els darrers anys i cada cop es veuen més recerques que compten amb les persones amb discapacitat, “no totes les persones investigadores se senten preparades per aquesta interacció i no tothom veu els mecanismes d’accessibilitat que cal incorporar com a fàcils de solucionar”.  

L’autor admet que “no és gens fàcil deslliurar-se del model capacitista amb el qual estem programats com a professionals”. Segons Martínez, “falta el punt fonamental en el qual fem les recerques de forma horitzontal, on les opinions de les persones amb discapacitat tinguin el mateix valor que la d’experts o familiars”.

En aquesta línia, utilitzar un llenguatge fàcil d’entendre, que impliqui persones de suport de confiança quan sigui apropiat, i adaptar la complexitat de les preguntes de l’entrevista permetrien eliminar aquesta barrera.

Infantilització i capacitisme: les dues cares de la mateixa moneda

L’evidència substancial indica que “les persones amb discapacitat continuen enfrontant-se a importants barreres per exercir el seu dret a la participació social”, especialment per les barreres actitudinals i institucionals vinculades al capacitisme que experimenten.

A banda d’això, la infantilització del col·lectiu a l’àmbit esportiu és també una veritat incòmoda. A l’informe s’assenyalen moments d’exclusió, en els quals altres integrants de l’equip no els deixaven jugar: “L’única cosa que podia fer era portar ampolles d’aigua. Tenien por que pogués lesionar-me”, diu un dels entrevistats. 

La psicopedagoga i educadora social Cristina Alonso considera que el problema està en el fet que la societat continua mirant les persones amb discapacitat des d’una perspectiva paternalista, centrada en allò que suposadament no poden fer, “en lloc de reconèixer-les com a persones amb drets, interessos personals, responsabilitats i capacitat de decidir sobre la seva pròpia vida”.

L’informe comprova que l’esport pot generar espais en què aquestes persones assumeixen responsabilitats i prenen decisions, qüestionant la infantilització que pateixen.

L’esport permet construir una identitat més enllà de la discapacitat

No obstant això, que una persona amb discapacitat intel·lectual faci o no esport “no depèn tant del seu desig individual, com de si té accés a oportunitats adaptades, suports adequats i la reducció de barreres ambientals i socials”. La investigació conclou que el principal límit per a la pràctica esportiva no és la capacitat individual, sinó l’existència d’oportunitats adaptades i la millora de l’accessibilitat en l’entorn.

 En aquest sentit, els autors destaquen el valor d’incorporar l’exercici i l’esport en programes dirigits a adolescents i joves amb discapacitat, ja que aquestes troballes reforcen una visió de la participació esportiva basada no només a estar present o tenir accés, sinó en tenir oportunitats genuïnes per triar, participar i construir relacions en igualtat de condicions.