Comença el ball. D’aquí a 2030 es produirà una allau de jubilacions corresponents a la generació dels baby-boomers (els nascuts entre 1957 i 1977); més encara a 2040. Aquest fet demogràfic pressionarà fortament —de fet ja ho ha començat a fer— tant l’economia com els hàbits socials. Repercutirà, sense dubte, damunt la sostenibilitat del sistema de pensions, la despesa sanitària i la dependència, i l’estructura global del mercat de treball. En qualsevol cas, quan les herències d’aquests boomers es facin efectives, eixamplaran més encara la bretxa de la desigualtat, perquè qui rep suma doble i qui no, es queda in albis.

La generació que va néixer als seixanta i setanta va viure de ple el desenvolupisme i va aprofitar-se de la creació de llocs de treball i de la pluriocupació, esdevenint la representació més aparent de l’ascens de les classes mitjanes espanyoles. El pis, el cotxe i les vacances van ser els seus signes de poder; votar democràcia a la mort del dictador, la seva aportació valuosa a la història. Els seus membres són la generació més nombrosa de totes les existents; fins que es morin, aquest pes demogràfic decantarà el vot. Això vol dir que encara que els mil·lennistes tinguin el poder, ells condicionaran la governança del país als anys que venen i determinaran el model de l’estat del benestar.

La generació que va néixer als seixanta i setanta va viure de ple el desenvolupisme i va aprofitar-se de la creació de llocs de treball i de la pluriocupació

El 2030, 1,6 actius per cada jubilat

El primer debat damunt de la taula des de la signatura del Pacte de Toledo a 1995 és el de la sostenibilitat del sistema de pensions. Les reformes de la dreta no tenen res a veure amb les de l’esquerra, i el resultat d’aquests darrers trenta anys és el de mantenir el sistema de repartiment, ajustant-lo al màxim, a mesura que les ràtios actiu/passiu van fent estralls: el 2000, del 2,8; el 2020, del 2,1; el 2030, de l'1,6; el 2040, de l'1,3.

Quan ens encaminem cap als 1,6 treballadors actius per cada jubilat és quan s’han d’accelerar els sistemes de capitalització parcial, alliberant els pressupostos generals d’una part de la feixuga càrrega i incentivant els plans de pensions amb les empreses i els d’estalvi individual, alhora que es retarda l’edat de jubilació. Si els partits no es posen d’acord a impulsar aquestes palanques, ens ho trobarem tot de cop com a França. Sempre podrem somniar en un increment de la productivitat que canviï de sobte el panorama, però les dades de la Fundació BBVA no donen massa esperances, tenint present que entre 2000 i 2022 s'ha produït una caiguda del 7,3%, i que des d’aleshores tampoc millora.

Si els partits no es posen d’acord a impulsar aquestes palanques, ens ho trobarem tot de cop com a França

El segon debat, que acompanya el primer, se centra en l’increment de la despesa sanitària i, sobretot, de la dependència. Sent tan nombrosa aquesta generació, les repercussions en les necessitats assistencials esdevindran substancialment majors que en l’actualitat. Ara bé, aquest repte ve acompanyat d’una gran oportunitat: la creació de nous negocis i de llocs de treball professions adreçats al col·lectiu. Parlem de la revolució la de la silver economy: personal assistencial en domicili, pisos tutelats o residències; geriatres, investigadors en gerontologia i medicina preventiva; consum, nous productes i dietes; medicines noves; lleure, cultura, esport i espectacles; finances i serveis bancaris accessibles, plans de pensions, assegurances, i rendes vitalícies; tecnologies adaptades; domòtica i urbanisme … La Comissió Europea indica que representarà el 30% del PIB europeu a 2050. Ja estem arribant tard a avançar-nos.

El tercer debat se centra en el mercat laboral. De fet, s’està rejovenint ràpidament, però fins a 2030 es jubilaran més del 50% dels funcionaris, unes 900.000 persones, inclosos professors i personal docent. A l'Estudi sobre l’envelliment de les plantilles d’enguany, el ministeri preveu que només a l’administració central s’hauran d’incorporar als pròxims deu anys més de 100.000 treballadors públics per substituir els que marxen. El sector privat ho tindrà més fàcil en la mesura en què ajusta molt més les plantilles a la campana de Gauss.

L’oportunitat amb el canvi generacional consisteix en el fet que les noves plantilles siguin més competitives, tecnològiques i productives que les anteriors. És evident que el tracte que la dreta atorga a la immigració va absolutament descompassat amb els requisits de la mà d’obra de substitució que es necessita; amb una taxa de natalitat endògena tan baixa, d’on trauríem sinó els treballadors necessaris?

L’oportunitat amb el canvi generacional consisteix en el fet que les noves plantilles siguin més competitives, tecnològiques i productives que les anteriors

L’efecte de vendre l’herència immediatament

Aquests tres debats tenen un corol·lari més material: quina repercussió tindrà la riquesa quan canviarà de mans entre els pares boomers i els fills mil·lennistes? Els primers van poder fer bossa en la seva llarga vida laboral i han estalviat, mentre que els segons ho han tingut més magre i no han pogut nedar i guardar la roba davant la precarietat, la baixa qualitat dels llocs de treball i els minsos salaris.

El transvasament del patrimoni immobiliari pot produir un sotrac en el mercat de l’habitatge. Per dos motius: a) perquè els models de vida entre uns i altres és diferent, i no els agrada ni en el primer, ni en el segon ni en el tercer habitatge; i b) perquè un cop s’hereta, hi ha una tendència innata a vendre immediatament. Els preus de l’immobiliari s’han enlairat de tal manera que invita a realitzar-ho com més aviat millor. A part de l’impacte que pugui suposar la venda massiva d’immobles, aquesta redistribució de la riquesa beneficiarà als que reben nou patrimoni enfront dels que no, la qual cosa eixamplarà si més no la bretxa de la desigualtat quan les herències es facin efectives als pròxims anys.

Quan segueixes alguna sessió parlamentària, esgarrifa sentir les paraules i els insults de molts diputats, tan allunyades de la reflexió tranquil·la entorn aquests reptes que cal afrontar immediatament; els que treballen de valent per provocar un debat serè estan tan preocupats com nosaltres.

Josep-Francesc Valls. Professor i periodista