El mercat de treball està experimentant una profunda transformació per la confluència de diversos factors de caràcter tecnològic, econòmic, polític i social, que demanen un important esforç d’adaptació dels treballadors, les empreses, les institucions públiques i les entitats educatives, que hem de facilitar a les persones les millors eines per adaptar-se a un món incert i complex que canvia ràpidament. Entre els factors que estan incidint de manera més significativa en l’entorn laboral hi ha la transformació digital, accelerada i augmentada amb la irrupció de tecnologies com la intel·ligència artificial (IA) o el blockchain, que reclamen constantment nous perfils professionals. La digitalització crea nous nínxols d’ocupació, però també posa en evidència els gaps competencials dels treballadors i les organitzacions que caldrà cobrir, i la necessitat de repensar la complementarietat entre persones i màquines al lloc de treball. Un estudi de l'OCDE de desembre de 2021 (Artificial Intelligence and Employment) assenyalava que a diferència de canvis tecnològics anteriors, que havien comportat l’automatització de tasques repetitives i la substitució de treballadors de baixa qualificació, la IA està impactant sobretot en llocs de treball d’alta qualificació —en àrees com enginyeria, ciència, finances, serveis legals o cultura— i que són els treballadors amb les competències digitals més desenvolupades els que millor s’adapten a aquests canvis. Un segon factor que està trastocant el mercat laboral són les anades i vingudes del moviment globalitzador, que arran de la pandèmia de COVID-19 i del conflicte bèl·lic a Ucraïna ha posat en evidència els aspectes negatius de la interdependència comercial i energètica, i ha encès alarmes sobre els límits de la deslocalització productiva (i laboral). El tercer aspecte a destacar, però no menys important és la transició ecològica. La gestió social i econòmica dels recursos bàsics, que s’esgoten, el canvi climàtic o l’economia circular són alguns conceptes clau i interdependents per fer front a la urgència climàtica. Liderar aquesta imprescindible i profunda transformació econòmica, social i cultural, requereix persones i equips amb les competències per liderar-la i fer-la efectiva. El desequilibri territorial també és una qüestió que ha passat a ocupar un lloc preeminent a l’agenda política europea i que té també un profund impacte en les dinàmiques del mercat laboral. Fa pocs dies, en el marc de la tercera Fira Virtual d’Ocupació de la UOC, una ponència sobre oportunitats en el món rural constatava que mentre els joves d’aquestes zones marxen a estudiar fora i no tornen perquè pensen que no podran desenvolupar-hi la carrera per la qual s’han format, les empreses instal·lades en àrees rurals tenen moltes dificultats per trobar els perfils tècnics que requereixen, especialment en àmbits que associem amb la vida urbana (enginyeries, legal, màrqueting o internacionalització). Les tecnologies digitals i una formació en línia de qualitat reconeguda i adaptada a les necessitats de treballadors i empreses ha d’ajudar a pal·liar aquesta asincronia d’oferta i demanda a les zones de menys densitat demogràfica. Però el treball és només una part de la vida de les persones, i calen polítiques actives perquè les zones rurals comptin amb bons serveis d’habitatge, sanitaris, educatius, socials i culturals si volem avançar cap al reequilibri territorial. El treball és només una part de la vida de les persones I finalment i per acabar de confegir un escenari complex de reptes creuats, cada vegada vivim més anys, i les taxes de natalitat no remunten. S’inverteix la piràmide demogràfica i això ens porta a allargar la vida laboral, davant un context de modificació contant de requisits professionals. Les receptes que en les diferents agendes nacionals i internacionals es proposen per a abordar o pal·liar un o diversos d’aquests factors tenen en comú un element: la formació. Hem d’anar incorporant, individualment i organitzativament, competències que ens permetin no només respondre millor a les exigències de l’entorn, sinó també a substanciar el nostre treball. Entenent que la transició cap a nous perfils professionals serà majoritàriament evolutiva i no disruptiva, la Unió Europea (UE) ha fixat com a objectiu que el 2030 el 60% de la ciutadania fins a seixanta anys estigui en formació permanent; una xifra que avui oscil·la a la majoria de països de la UE al voltant del 15% i que evidencia el gran repte que tenim davant. Un repte que, tal com esmentava a l’inici de l'article, només tindrà impacte si es treballa amb una perspectiva ecosistèmica. Mentre cada professional ha d’analitzar com han de complementar-se les seves capacitats per a continuar essent rellevant, les organitzacions han d’impulsar plans de carrera per evitar l’obsolescència dels seus equips i maximitzar la complementarietat amb les noves tecnologies. D’altra banda, a les institucions públiques els correspon dissenyar polítiques i estratègies que promoguin una ocupabilitat inclusiva i competitiva, i a les universitats, oferir una resposta sistèmica i inclusiva a aquesta necessitat massiva i urgent de requalificar a un nombre ingent de persones. Àngels Fitó, vicerectora d’Ocupabilitat i Competitivitat a la UOC Som-hi! | 
