La norma actuarà com una trampa: jo com a empresari et dic que pots quedar-te un dia a casa però no et pague les despeses perquè la llei no m'obliga a fer-ho
Easiploy, una iniciativa gironina que combat la manca de conductors al sector del transport
El transport a Catalunya pateix una escassetat de talent que dificulta el creixement de les empreses i la capacitat de respondre a la demanda del mercat
La manca de conductors ja és un dels principals frens del sector del transport a Catalunya. Amb un 58% de professionals de més de 51 anys i una presència femenina que no arriba al 15%, el sector pateix una escassetat de talent qu...
El Port de Barcelona consolida els 200 milions (amb l’ombra de la nova terminal de cafè)
L'entitat portuària va tancar l’exercici 2025 amb un resultat d’explotació de 47 milions d’euros, un 6% menys que el 2024
Superar els 200 milions d’euros ja no és una excepció per al Port de Barcelona. El 2025 ho torna a confirmar. Així ho reflecteix una xifra de negoci de 206 milions d’euros, que representa un increment del 3% respecte ...
GuideDoc, el Netflix del cinema documental nascut a Catalunya
La història d'una plataforma global de cinema documental que avui té el 90% dels subscriptors als Estats Units
GuideDoc va néixer gairebé per casualitat, però deu anys després s’ha convertit en la principal plataforma global de cinema documental en streaming. Sovint conegut com el Netflix dels documentals, el santcugaten...

 


 

Com implantar el teletreball de manera real (si qui decideix no creu en ell)
L'expert en teletreball David Blay critica la nova norma del Govern espanyol i apunta que caldria permetre als treballadors exercir la seua professió des de casa si són eficients

Per desgràcia, el que publicarem fa menys d'un mes s'ha complit: al Real Decreto Ley que regula el teletreball ha sigut com esperàvem. El que vol dir que no soluciona cap dels problemes reials de les persones que exerciran la seua feina en remot. Tot i analitzar alguns punts del text, el resum és senzill: al final, per declarar-se voluntari, la darrera decisió pertany a la figura responsable. I l'estadística ens diu que en febrer només un 4,8% de les persones teletreballaven. Però no perquè no volgueren fer-ho. Bàsicament era perquè o bé no els deixaven o bé no s'atrevien a plantejar-ho.

Que el teletreball (i la conciliació. Ara obrirem eixe meló) no constituïsquen un dret enmig d'una pandèmia mundial evidència que difícilment ho seran a curt termini. El fet de ser reversible pot portar a la situació que un pare o una mare hagen de tornar a l'oficina mentre els seus fills romanen a casa a conseqüència d'una quarantena escolar. I què fem ahí? Els exposem als avis, grup de risc? Contractem (si tenim diners) algú que els puga vigilar? O demanem a compte al nostre company que ens cobrisca, generant mal ambient?

A més, el que hauria de ser el procés lògic (començar per un dia de feina remota per tal d'anar adaptant a qui mai s'ha gestionat així) quedarà fora de la legislació, ja que només a partir del 30% de la jornada es considera teletreball. El que pot convertir-se en una trampa: jo com a empresari et dic que pots quedar-te un dia a casa però no et pague les despeses perquè la llei no m'obliga a fer-ho.

Parlem d'una altra contradicció. S'escriu de negociar la flexibilitat laboral però s'obliga a fitxar les hores treballades i es permet a l'ocupador vigilar amb tots els seus mitjans. I, al temps, es garanteix el dret a la desconnexió digital. Algú em pot explicar com podrem desconnectar si tenim un horari flexible? I si no el tenim, quina diferència hi ha entre seure vuit hores a una cadira, siga al lloc on solem exercir o aquell al que vivim

No vull donar la sensació que els empresaris són els dolents i els treballadors les víctimes. És més, tots coneguem gent que si no estiguera integrada en un col·lectiu, potser haguera sigut despatxada anys enrere. Però el cert és que, en el cas concret del teletreball, la manca de confiança dels caps és evident des de fa dècades.

Arribats ací, pensem com ho hem passat cadascú de nosaltres a la pandèmia. Quants teníem un despatx a casa. Quants una cadira en condicions. Quants que som pares teníem equips suficients (ordinadors, tablets I telèfons) per compatibilitzar la nostra activitat professional i les classes online dels nostres fills. O a quants ens arribava l'amplada de banda per a tots.

I mirem ara una estadística amagada, perquè no la coneixerem fins d'ací a uns mesos: quanta gent patix hui mal d'esquena i no ha demanat la baixa per por a perdre el treball. I com, en no especificar quin tipus de material deuran tenir els empleats a casa, continuaran fent-se mal fins que no puguen més. O no hi haja volta enrere.

Com deuria ser la llei, almenys als seus orígens? Possiblement permetent els treballadors exercir la seua professió des de casa si poden demostrar ser eficients en un període de prova. Fent que les despeses que pagaran les companyies se centraren al lloc integral de treball i no només a la tecnologia. Generant una formació des de l'Estat per tal de dotar d'habilitats a la gent davant una nova manera d'afrontar la seua feina. Establint ajudes (i no pals a les rodes) en la compra d'equips i software remots. Legislant que la flexibilitat es puga exercir sempre que es complisquen els objectius que es plantegen (la tecnologia ens deixa assabentar-nos de sobres)...

Però, sobretot, negociant amb persones i institucions que saben de veres el que passa al carrer. Malasmadres, l'Associació Espanyola de Racionalització d'Horaris, l'ecosistema de startups. I tanta gent que porta anys no només parlant del tema, sinó demostrant que com va dir Genís Roca en aquest article de VIA Empresa, el segle XX ja durava massa. Encara que sembla que continuem dins d'ell per secula seculorum.

 David Blay Tapia

 
Veure més notícies
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Rambla de Catalunya, 14 1r - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71