La crisi de l’habitatge té múltiples víctimes, però una de les més afectades, segons ha denunciat Som Llar, són les famílies, i sobretot, les monomarentals. L’entitat assegura que aquest fenomen s’està agreujant, ja que detecten més presència de famílies als recursos d’inclusió social. Tot i l’empitjorament, l’organització assenyala que sovint són situacions invisibilitzades perquè són famílies que no acaben vivint al ras, sinó que l’exclusió es manifesta en habitatges inestables, temporals o en condicions precàries.

Segons Som Llar —entitat que porta més de vint anys de 20 anys treballant per oferir habitatge a persones i famílies en situació de vulnerabilitat— les famílies que atenen són unitats de convivència que pateixen dificultats econòmiques, no tenen xarxes de suport i tenen un capital social limitat. Del total de les 652 persones ateses per Som Llar el 2024, el 43,4% van ser menors d’edat. 

Això, sumat als salaris precaris, a l’especulació immobiliària que pateix Catalunya i a un mercat de l’habitatge que tria altres perfils (de temporada, extracomunitaris amb capital econòmic, pisos compartits, etc.), i a la manca de polítiques públiques que garanteixin l’habitatge, fa que aquestes famílies siguin expulsades del mercat privat. “Interessen més tres joves amb tres salaris que una família”, ha assegurat Carolina Pallàs, directora de Som Llar. 

Segons dades del cens del 2023 sobre persones que viuen en pisos de la Xarxa d’Habitatges d’Inclusió Social de Barcelona, un dels perfils més comuns són famílies monomarentals —un 25,5%— i parelles amb o sense fills d’origen extracomunitari, amb ingressos provinents de treballs precaris i subsidis per a la inserció social.

El 60% d’elles no supera els 1.040 euros mensuals. Un 51% són dones i un 60% d’origen migrant. El 44% treballa i el 75% de les persones ateses tenen una situació administrativa regularitzada o en procés.

Segons aquest mateix cens, qualsevol família de tres membres, sense habitatge en propietat i amb ingressos inferiors a 2.589 euros nets mensuals, es troba en risc d’exclusió residencial. Això vol dir que una família amb dos ingressos de salari mínim interprofessional (SMI) ja estaria en situació de sensellarisme familiar.

Dades que representen la “punta de l'iceberg”

A Barcelona, segons ha donat a conèixer l’entitat hi ha 7.155 persones vivint en pisos d’inclusió social, cosa que representa quatre persones per cada 1.000 habitants en situació d’exclusió residencial. Però això només és la “punta de l’iceberg”, sostenen, perquè moltes famílies utilitzen estratègies de supervivència com llogar una habitació, sovint en situacions que vulneren drets i condicions d’inseguretat.

“En molts casos aquestes dones tenen por d’acudir als serveis socials per si això implica perdre la custòdia dels seus fills o filles i activen xarxes informals de suport d’amics, familiars, feines de la llar amb allotjament, i mantenen el màxim de temps possible la seva situació fora del radar institucional”, indica l’entitat, que actualment gestiona 187 habitatges. 

Pallàs ha insistit que s’han de dur a terme polítiques d’habitatge que garanteixin aquest dret bàsic. “Si no els altres drets d’inclusió no es podran compensar”, diu. Així, entre altres, ha apuntat que cal més habitatge públic, però que sigui “estable i que no es pugui privatitzar” i que deixin de primar els interessos econòmics d’inversos i especuladors.