L’any 1859, l’enginyer de la província de Barcelona, Josep Rafo, va presentar al Ministeri de Foment un projecte d’obres i millores del Port de Barcelona que assegurés un abric segur a les embarcacions i pogués acollir grans vaixells. Era un projecte ambiciós que, dut a terme en la seva totalitat, superava en extensió́ el Port de Marsella.

El Ministeri de Foment va acceptar el projecte immediatament, fins al punt que Ildefons Cerdà̀ el va incorporar en el seu pla de l’Eixample. Però una obra de tal magnitud requeria d’un gran finançament i voluntat política: els militars havien deixat clar que s’havia de mantenir la Ciutadella, el castell de Montjuïc i la muralla de mar.

L’inici de les obres va encallar-se una dècada, fins que finalment es va constituir el 5 de febrer del 1869 la Junta d’Obres del Port de Barcelona. La formaven armadors, comerciants i d’altres empresaris marítims decidits a no perdre el tren del progrés, juntament amb el Ministeri de Foment. L’entitat naixia amb l’objectiu de recollir finançament i impulsar la construcció del port modern que la ciutat necessitava.
Aquell mateix any, es van acabar les obres del canal de Suez que permetia reduir la meitat del trajecte entre l’Europa occidental i l’Extrem Orient. El tràfic naval a la Mediterrània estava a punt de canviar per sempre.

Entre el 1870 i el 1875 es van extreure gairebé dos milions de metres quadrats de sediments, una operació que va costar més de tres milions de pessetes. Per primera vegada en la història del port, semblava que els barcelonins guanyaven la partida a l’entorn.
Amb el dragatge completat, es va obtenir una fondària mitjana de les aigües portuàries de vuit metres, suficient per garantir l’accés dels grans vaixells de l’època. A continuació es van abocar blocs de pedra al fons marí per fonamentar els molls i es va completar la reforma exterior de la infraestructura.

Un creixement continu i un posterior estancament
A principis del segle XX, quan per fi s'ha aconseguit dragar el fons del Port de manera eficient, la Junta d’Obres del Port aprova la creació de més superfície terrestre per atendre millor la creixent quantitat de mercaderies que transporten els nous vaixells. L'activitat al Port és cada cop més frenètica. El món avança a velocitat de vertigen i Barcelona li segueix el ritme.

Però, durant la primera meitat del segle XX, el món travessa moments convulsos. Les dues Grans Guerres i la Guerra Civil Espanyola afecten a l’activitat del Port durant mols anys. La dictadura franquista va fer que fins el 1965 no es posés en manifest la necessitat de dotar al port d’infraestructures vitals per a donar resposta a la necessitat importadora i exportadora d’una economia que s’obria lentament.

Com es va convertir en un port de referència mundial?
L’any 1966 comença la construcció d’un port interior amb el dragatge de la zona del Delta del Llobregat i un augment del recinte portuari de 250 hectàrees. El Port creix amb la ciutat i amb Catalunya mentre veu arribar una nova eina que revolucionarà el transport de mercaderies: el contenidor.

Als anys 80 s’inicia un procés per transformar el Port Vell. Però, la designació de la ciutat com a seu olímpica va suposar un incentiu per al port ciutadà, si bé la majoria de nous elements (Rambla de Mar, World Trade Center, Palau de Mar, Aquàrium, IMAX, Maremàgnum...) van inaugurar-se després dels Jocs, l’any 1995.

Des d’aleshores, el Port no ha parat mai de créixer, i avui és cinc ports en un: port ciutadà, comercial, logístic, energètic i de creuers. Un port modern i competitiu que permet que les exportacions catalanes arribin arreu i que atreu grans navilieres i operadors logístics.

150 anys després, el repte és seguir creixent sobre dos pilars essencials: la innovació́ i la sostenibilitat mediambiental, social i econòmica.