El Port de Barcelona està celebrant enguany el seu 150 aniversari. El 5 de febrer de 1869 es va constituir la Junta d’Obres del Port de Barcelona, l’entitat responsable de l’administració i gestió de la instal·lació catalana, que va impulsar el finançament i construcció de les obres del port modern. Però realment la història del port de Barcelona es remunta molts anys abans. Vols conèixer-la?

Un port necessari
Barcelona neix en una suau pendent cap al mar, que li permet créixer sense límits geogràfics. A més, Llobregat i Besòs l’abasteixen d’aigua, la combinació de les serralades litorals i la mar Mediterrània donen un meravellós clima.
Però la ciutat a nivell marítim no comptava amb tants avantatges, ja que li mancaven resguards naturals, com els que existien a Gènova o Marsella. A més, la dinàmica del litoral provocava l’entrada constant de sorra. En definitiva, per a l’entrada de vaixells i de mercaderies, al litoral li calia seguretat i calat. La ciutat i els barcelonins van entendre la importància de tenir un port. I van lluitar per aconseguir-ho.

El Port de Barcino
La història del port de Barcelona és tan antiga com la ciutat mateixa. Segles abans que els romans fundessin el port de Barcino, situat a Montjuïc, a la Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino – el primer nom que va rebre Barcelona – , es creu que els ibers van fortificar un primer port, a l’actual Passeig de la Zona Franca,  habilitat perquè les naus fondegessin a recer de les inclemències climàtiques.
Posteriorment, els romans van traslladar el port fins a l’altura de l’actual carrer de Regomir, a tocar de la porta de Mar, per on entraven i sortien els productes del comerç marítim.

Excés de sorra
Al segle XIII, Pere el Gran va manar construir una drassana reial, però les construccions van ser interrompudes pels temporals i el 1378 se’n varen reprendre. El magnífic edifici que podem veure actualment, entre la Rambla i el Paral·lel, correspon a la remodelació que se’n va fer al segle XV, quan Alfons el Magnànim va autoritzar construir el primer port oficial.
Però, el testimoni de nombrosos viatgers, recull que Barcelona no tenia un port tancat: cada temporal fort obligava a reconstruir i ampliar el dic que contenia l’acumulació de sorra. Junt amb la insalubritat que provocaven les aigües tancades, l’extracció d’arena era el major problema del port i s’enduia la major part del pressupost de manteniment. No seria fins a l’arribada de les dragues a vapor, al segle XIX, que Barcelona tindria un port a l’altura d’altres ciutats europees.

L’arribada de la revolució industrial
Durant segles, la vela i els rems havien estat les úniques maneres de navegar, però en poc menys de cent anys tot canvià per sempre: si el 1830 el 97% dels vaixells que hi havia al món eren de vela i només un 3% eren de vapor; el 1914, la proporció s’havia invertit: un 9% de vela i un 91% de vapor.
Amb l’arribada de la Revolució Industrial i l’adopció de la propulsió a vapor en la navegació marítima es va fer necessari ampliar de nou les instal·lacions portuàries de Barcelona. En aquest període, també es va millorar la qualitat. I com cal menys combustible, es guanya espai per transportar béns o passatgers. En el panorama internacional, la marina mercant experimenta una expansió estratosfèrica a tot el continent. Enmig d’aquest canvi, Barcelona havia de decidir si se sumava a l’onada del progrés.
El 1848 s’inaugurava el primer ferrocarril de la Península, que unia Barcelona i Mataró. Al mateix temps, i amb un gran suport popular, insistia en l’enderroc de les muralles que encotillaven el seu creixement urbà, un procés que culminaria amb la planificació i construcció de l’eixample. I llavors van decidir mirar cap al mar.
L’any 1859, l’enginyer en cap de la província de Barcelona, Josep Rafo, va presentar al Ministeri de Foment un projecte d’obres i millores del Port de Barcelona que assegurés un abric segur a les embarcacions i pogués acollir grans vaixells. Aquella va ser la llavor que, 150 anys més tard, convertiria el Port de Barcelona en el gran “hub” logístic de la Mediterrània.