Entre els anys 60 i 80 del passat segle, Catalunya va viure un creixement important de la seva indústria i de les infraestructures necessàries per desenvolupar-se. Van ser els anys del desplegament d'importants zones industrials, especialment a la regió metropolitana, que s'omplien de naus industrials i que utilitzaven per fer les seves cobertes un material com el fibrociment, que era econòmic, lleuger i fàcil de col·locar. Per reforçar la seva consistència, durant vint anys, van afegir-hi amiant, un component altament perillós pels pulmons humans quan es comença a degradar. L'any 2002, les administracions van prendre consciència d'aquest fet i van prohibir la seva utilització en tots els processos constructius, però l'escampada ja estava feta.
 

La Generalitat té censades 122.460 cobertes a Catalunya amb fibrociment, l'equivalent a 40 quilòmetres quadrats de superfície o, en termes futbolístics, uns 27.000 camps del Barça, poca broma. I tot això sense comptar amb els dipòsits, canonades i desaigües que tenen moltes cases amb aquest material. En conjunt, el pes de tot aquest fibrociment que s'haurà de substituir pesa uns quatre milions de tones. A grans trets s'hauran de retirar 142 milions de metres quadrats de plaques d'uralita que, a un cost actual de retirada i de substitució de 100 euros per metre quadrat, ja ens indica la inversió que caldrà fer en menys de nou anys. Seguint la directiva europea, estem parlant de "14.000 milions d'euros".

Aquest no és un problema nostre sinó de tot Europa i forma part de l'agenda europea com a una de les prioritats fins al 2032, data límit de la retirada d'aquest material tòxic de tot el continent, però els costos d'aquesta transformació recauran bàsicament en el sector empresarial. Sols, però, no ho podran fer; un projecte d'aquesta envergadura necessita la cooperació publicoprivada, i per això el Govern de la Generalitat va posar a consulta el mes de gener d'enguany l'Avantprojecte de Llei de gestió i retirada de l'amiant a Catalunya amb l'objectiu de posar les bases sobre les quals fonamentar aquest procés. Cal celebrar la iniciativa, però preocupa el contingut actual, que està ple de llacunes i dubtes com bé es posa de manifest en la proposta que la patronal Cecot ha elevat al Govern. S'haurà de ser molt curós en la redacció del text legal i dels reglaments que s'hauran de desplegar si no volem que es generin colls d'ampolla que facin inviable portar-ho a bon terme.

Per començar, cal analitzar si s'han previst estímuls al sector empresarial per fer la substitució, si els pressuposts contemplen les partides necessàries, si els terminis són correctes, si els recursos humans del sector públic són suficients, si tenim les empreses especialitzades suficients per gestionar-ho i si tenim personal qualificat per fer-ho. I la resposta és clara: no ho tenim ni hi ha senyals que pugui millorar aviat. I el rellotge corre inexorablement. Només que es confirmi que algun d'aquests factors imprescindibles no estigui previst i operatiu farà descarrilar tot el tren. Per acabar-ho d'adobar i suposant que la planificació i execució de la retirada massiva de l'amiant funcioni, ens caldrà veure que fem amb aquests residus. On els abocarem?
 

Com tots som conscients en aquest punt de la nostra cultura ambiental, l'amiant no es pot llençar a qualsevol lloc i requereix espais concrets, preparats i autoritzats per fer-ho i, a hores d'ara, només disposem d'un abocador a la planta de Castellolí, a la comarca de l'Anoia i prop d'Òdena. Podrà aquesta planta absorbir tota la demanda que es generarà? Impossible. Necessitarem desenes de noves plantes per donar-hi cobertura. Plantes que no existeixen, que no estan planificades i que caldrà crear amb urgència. Només els tràmits ambientals per autoritzar els espais poden trigar anys, i dur a terme les plantes de tractament amb un personal qualificat que ni és ni se l'espera, uns quants anys més... Caldrà que el Govern expliqui amb claredat com ho preveu fer.

La iniciativa pública és correcta, però manca realisme en la seva execució. L'envergadura del projecte és hercúlia i si no se li dona un enfocament de viabilitat, no ho aconseguirem:

Pensar que l'empresariat mobilitzarà 14.000 milions d'euros per canviar les cobertes sense estímuls economicofiscals no és realista. No ho faran, ni l'administració s'atrevirà a sancionar als prop del 30% dels titulars del parc industrial de Catalunya. Calen calendaris concrets, definicions clares de suports i una gran campanya de sensibilització.

No tenir a hores d'ara previstes les plantes de tractament de l'amiant ja anticipa com no començarà la festa. No es podrà treure ni un quilogram de les cobertes fins que resolgui el destí d'aquests residus.

Però potser és el moment de combinar diferents solucions a diferents problemes que tenim com a país: tenim una necessitat prioritària que és l'amiant que, abordat com a problema aïllat, sembla irresoluble, però si el considerem acompanyat de la voluntat de descarbonitzar el país, podríem considerar seriosament la possibilitat de substituir les cobertes d'uralita per cobertes fotovoltaiques que facilitessin l'autoconsum i l'autoconsum compartit, amb una generació quilòmetre zero i que, amb el volum de cobertes que necessiten ser canviades, ens aproparia a una independència energètica de fonts de combustibles fòssils o de plantes de generació verda allunyades dels centres de consum, poc eficients pels costos del transport i les pèrdues per distància.

Catalunya s'ha quedat amb un parc industrial antic i antiquat. Els nostres polígons han quedat desfasats, amb naus industrials amb deficients prestacions d'eficiència energètica, d'alçades, d'accessos, manteniments de vials, potències instal·lades, neteja, i imatge poc homologables amb altres zones europees. Però recordin que els nostres polítics solen prestar més atenció als vots que als problemes reals i, en aquest cas, els polígons no voten, per tant, són els grans oblidats de les nostres ciutats.
 

Ara tenim una oportunitat d'or d'aprofitar aquesta conjuntura de l'amiant per revisar i valorar la nostra oferta per atraure indústria del segle XXI, relligar millor els espais urbans amb industrials, revalorar aquests actius, millorar la salut col·lectiva, generar energia neta per autoconsum propi i compartit, i reduir emissions de CO₂. Moltes dinàmiques virtuoses si les juguem alhora, però no ens caldrà una Llei de retirada de l'amiant, sinó un Pacte Nacional de regeneració dels espais industrials.