La inflació ha estat durant més de dues dècades una magnitud econòmica controlada amb taxes que han oscil·lat al voltant del zero per cent, inclús amb conjuntures de registres negatius.

La pandèmia sanitària ha suposat un abans i un després en l’esdevenir dels fets, un canvi de paradigma que ha posat en evidència la més notable vulnerabilitat de l’ésser humà, però, a la vegada, la seva capacitat de reacció per superar condicions adverses i imprevistes.

Cal fer un repàs dels principals indicadors macroeconòmics que ens ha deixat la tempesta de la pandèmia sanitària, i, en aquest sentit, Espanya ha estat el país de  la Unió Europea que pitjor comportament ha enregistrat. La crisi sanitària va suposar decisions governamentals sense precedents, com les mesures de restricció a la llibertat de moviment dels ciutadans, cosa que va generar una caiguda estrepitosa del consum i va portar a la majoria de les famílies a un estalvi forçat. La caiguda de l’activitat econòmica va ser generalitzada per a tots els països de la zona euro, però Espanya la va patir amb especial èmfasi, retrocedint el seu PIB un 11%, el pitjor registre dels Estats membres de l’Eurozona.

Una vegada es van aixecar les mesures de restricció a la mobilitat, va esclatar tota la demanda que es trobava captiva, generant així unes tensions a les cadenes de subministre que les empreses no podien superar, ja que aquestes s’havien fet més petites reestructurant les seves plantilles i tancant centres productius, en definitiva, reduint la seva capacitat productiva. El resultat va ser una combinació de demanda creixent, per part dels consumidors, i una reducció de l’oferta, per part de les empreses, cosa que va desembocar, inexorablement, en una espiral inflacionària com fa dècades que no es veia a Europa.

Quan les cadenes de subministre van començar a desbloquejar-se semblava que la normalitat en els preus i el consum seria qüestió de pocs mesos, però Rússia va començar la invasió sobre Ucraïna, donant lloc a un conflicte bèl·lic de proximitat per a tots els països europeus. La guerra ha generat incertesa sobre el subministre dels productes energètics, dels quals Rússia és un gran productor, especialment de petroli i gas, a la vegada que les sancions imposades per la Unió Europea a aquest país ha suposat una contracció addicional de l’oferta, la qual encara no s’ha recuperat del redimensionament dut a terme durant el confinament.

Les noves tecnologies han generat un increment de la demanda d’energia i han pressionat encara més els preus a l’alça

Per si aquest escenari d’estancament de l’oferta no fos suficient, s’ha sumat el fet de que el confinament ha suposat un desenvolupament exponencial de les noves tecnologies en el sentit més vast possible, des del comerç online fins les criptomonedes. I resulta que aquest desenvolupament en quant a l’ús de les noves tecnologies és intensiu en consum elèctric, generant un increment de la demanda d’aquesta font d’energia i pressionant encara més els preus a l’alça.

El fet que les criptomonedes requereixin potents equips informàtics fa que els xips hagin esdevingut un bé escàs, i explica en part el coll d’ampolla que pateixen nombroses indústries que els fan servir, com ara el sector automobilístic. Fins el punt que els vehicles nous triguen un temps desmesurat en poder-se servir, explicant així l’augment dels preus en el mercat de segona mà. Aquesta anomalia arriba a nivells sense precedents, com el fet que la persona que es va comprar un vehicle de segona mà, fa escassament uns anys, el pugui vendre avui a un preu superior.

Com podem veure, són moltes les raons que expliquen el moviment alcista dels preus, i per això que calgui entendre totes i cadascuna d’elles per no perdre’ns en arguments simplistes.

“Mentre les grans economies de l’Eurozona han recuperat el mateix nivell d’activitat previ a la pandèmia sanitària, Espanya s’ha quedat a mig camí”

Doncs bé, en aquest context que afecta a tot el món occidental, sense gaires excepcions, resulta que Espanya es troba en una situació especialment vulnerable. D’una banda, el país enregistra una taxa d’atur (13,1%) que duplica la mitja de la zona euro (6,6%), una inflació (10,2%) que supera de lluny la mitja de l’Eurozona (8,6%), i un deute públic que resulta un 30% superior. A més a més, mentre les grans economies de l’Eurozona han recuperat el mateix nivell d’activitat previ a la pandèmia sanitària, Espanya s’ha quedat a mig camí, havent recuperat vora del 5% respecte l’11% que va decréixer el seu PIB.

“El consumidor haurà de conviure amb una doble via de pèrdua de poder adquisitiu, d’una banda, l’increment de preus que ja porta mesos patint, i, addicionalment, un encariment de les seves hipoteques i crèdits al consum”

I encara més, l’elevat endeutament públic del país i de moltes famílies fa que Espanya sigui dels països més vulnerables davant l’augment imminent dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu, que els pujarà en un 0,25% durant el Juliol i segurament un 0,5% al Setembre. Això significa que el consumidor haurà de conviure amb una doble via de pèrdua de poder adquisitiu, d’una banda, l’increment de preus que ja porta mesos patint, i, addicionalment, un encariment de les seves hipoteques i crèdits al consum.

"L’augment dels tipus d’interès té com a finalitat encarir el finançament i reduir així el consum, i en conseqüència els preus. (...) però aquest control dels preus, a base d’incrementar els tipus d’interès, té un elevadíssim risc de desembocar en una recessió”

Finalment, creiem que és molt oportú diferenciar l’actual context de la crisi de 2008. Aquella va començar en el sector financer, i ràpidament es va estendre al sector immobiliari i la resta de sectors industrials, generant una taxa d’atur a Espanya que va superar el 25%, cota encara molt lluny de l’actual, i que va provocar una reducció del consum i del PIB, amb uns preus relativament baixos. En definitiva, mentre la crisi financera de 2008 va venir ocasionada per una reducció de la demanda, l’actual escenari ve explicat per una contracció de l’oferta i, per tant, requereix accions correctores diferents. L’augment dels tipus d’interès té com a finalitat encarir el finançament i reduir així el consum, i en conseqüència els preus. Però és evident que, aquest control dels preus a base d’incrementar els tipus d’interès, té un elevadíssim risc de desembocar en una recessió econòmica, de manera que l’actual contracció de l’oferta, pels diferents factors esmentats, es combinaria amb una reducció de la demanda, un còctel explosiu d’incert desenllaç que ens podria portar a l’estagflació, és a dir, un escenari on es combinaria una recessió econòmica i la inflació, escenari inèdit a la crisi de 2008.

Per cert, la crisi financera de 2008 també va afectar més a Espanya que a la resta de grans economies de la zona euro. Efectivament, les crisis afecten a tots, però no per igual...

Dr. Alfonso Fernández Pascual, membre de la Comissió d’Economia Financera del Col·legi d’Economistes