—Com neix el teu interès per la música?
—La música apareix a la meva vida, com en molts altres casos, gràcies a la cultura popular que tenim. Va ser pels gegants. De petit tocava la caixa a les cercaviles i tot plegat va fer interessar-me per la cultura del meu entorn, sobretot a Mataró, amb les Santes. Però tot ha estat molt esporàdic, gens buscat. Suposo que, quan veus que una cosa t’agrada i a sobre et surt mig bé, t’hi acabes tirant de cap. Mai hauria pensat que em dedicaria a la música, ni que seria una forma de guanyar-me la vida. Ho continuo vivint com un joc, com fer el hobby que més m’agrada. No tinc mai la sensació d’anar a treballar.

—Creus que haver viscut de prop la cultura popular i estar arrelat al territori influeix a l’hora d’expressar-te musicalment?
—En el meu cas, sí, clarament. Les Santes de Mataró, la cultura catalana, el que vius de petit… Tot això m’ha marcat molt. I en molts sentits. Des dels gegants i les gralles fins a anar a veure havaneres al port o estar amb els avis a la Vall de Núria al voltant d’una foguera, bevent rom cremat. Són coses que potser tenim amagades dins i, quan les vius, et remouen molt. Encara que no les hagis viscut abans, et toquen. I, d’això, en parlen moltes de les meves cançons. Fins i tot els sons que busquem moltes vegades venen d’aquí. Recordo l’estiu passat, a Menorca, que vam anar a un bar que es diu El Cau i hi havia gent de totes les edats cantant cançons tradicionals dels Països Catalans. Vaig sortir pensant: “No conec aquestes cançons, però m’han fet sentir alguna cosa molt forta.” Això és la cultura. La portem dins i es nota quan fas música.

—La indústria musical va molt de pressa, però tu tens la sort de viure-ho amb un entorn proper, amb amics de tota la vida.

—Sí. Fa anys vam començar un grup de música i, per casualitat, gairebé tots els que érem allà ara ens hi dediquem professionalment. Cadascú ha seguit el seu camí, però ens hem tornat a ajuntar i continuem fent música. Abans que músics, som amics. I treballar amb gent amb qui tens confiança ho fa tot molt més fàcil i bonic. Per mi seria estrany fer això amb gent que no conec. El vincle és clau.

—Ara que tens un projecte més personal, on també poses veu i lletres pròpies, com compagines això amb els altres projectes en què participes com a bateria o músic?

—Crec que el més important és saber quin rol té cadascú dins de cada equip i fer bé la teva feina. En el meu cas, tocar la bateria o la percussió. Però també intento fer una mica de “cola”, cohesionant l’equip i no perdent mai de vista que tenim una feina privilegiada. Ens ho passem molt bé i no tothom pot viure d’això. Per tant, cal fer-ho bé, però també valorar-ho molt.

—Aquest suport que tens també s’ha vist públicament. Companys de professió t’han donat un cop de mà en aquest nou projecte, no?

—Sí, i em sento molt afortunat. He tingut la sort de treballar amb en Roots, que és amic meu de fa molts anys, però que ja estava dins del món professional. No tenia cap obligació de treballar amb mi, i menys amb les condicions que jo li podia oferir. O per exemple, que Els Tiets volguessin fer una cançó amb mi per al disc i ajudar-me; no només amb la música, sinó també amb tot el que envolta el projecte: xarxes, continguts, enfocament, mercat… Hi ha molta gent que m’està ajudant moltíssim, i això em dona un impuls enorme. Més enllà de sortir amb ells a les cançons, tinc algú a qui preguntar un dubte que ells ja van tenir fa cinc anys. I sé que hi ha molta gent molt vàlida que no té aquest entorn i que per això li costa molt més tirar endavant.

—T’imagines dedicant-te només al teu projecte personal?
—Potser ara sí que començo a somiar una mica més amb això. Però encara em sembla molt estrany quan algú em para i em diu que li agrada el que faig. Aquest projecte va néixer d’una necessitat molt genuïna d’expressar-me i canalitzar emocions. No tenia cap expectativa. Que agradi, òbviament, és increïble, però no era gens la meva intenció. I em costa processar aquest retorn tan positiu. Jo sempre m’he considerat bateria. I ara que trec el disc i que Luup vol treballar amb mi, i que gent com Roots o Els Tiets aposten pel projecte… em peta el cap. No ho vaig buscar, i precisament per això encara m’al·lucina més.

—També potser la veu et permet connectar més amb la gent que la bateria, no?
—Sí, totalment. I ha estat una sorpresa. Al principi em costava veure els punts positius de posar-me davant com a cantant, però un d’ells és que no em fa vergonya despullar-me emocionalment quan escric o quan explico les cançons. En molts concerts m’agrada compartir d’on surt cada lletra. Per exemple, el fet de parlar del dol per la mort de la meva mare és dur, però també fa que la gent connecti molt. Veig persones emocionades, plorant, escoltant… i per mi això ja és una victòria. Al final, tots tenim problemes i moltes vegades són els mateixos. Només canvia com els viu cadascú. Però si t’expliques amb sinceritat i sense por, connectes.

—I, per acabar, què ve ara? Quins són els teus plans de futur?
—Ara que hem firmat amb Luup, la idea és fer les coses bé. Estem preparant un disc que sortirà el 2026 i que presentarem a Mataró amb un altre grup molt estimat. Mentrestant, anirem traient singles, treballant el projecte i intentant portar-lo allà on ens deixin. I, sobretot, continuar gaudint.