Arran l'aparició de la pandèmia, el Consell de la Unió Europea (els caps d'estat i de govern dels estats membres) va decidir deixar en suspens el Pacte d'Estabilitat i Creixement (PEC) que es va aprovar el 1999. És a dir, els dos grans pilars que regeixen la política fiscal de la Unió: el dèficit pressupostari -que fixava un màxim del 3% del PIB- i el límit d'endeutament -que estava limitat al 60% del PIB-. Tot això es va decidir perquè la idea era sobreviure econòmicament als efectes de la pandèmia. Val a dir que la gestió de tot plegat per part de la UE ha estat brillant i tots els governants han estat a l'altura. Tant pel que fa a la gestió mèdica com la gestió econòmica.

Ja fa temps, però, que es va determinar que aquesta relaxació en els criteris fiscals s'havia d'acabar (abril de 2023). I si bé els anteriors criteris tenien detractors -sobretot els països que acostumen a estirar més el braç que la màniga- la realitat és que tots accepten que hi ha d'haver uns criteris que possibilitin l'homogeneïtzació de l'espai econòmic comú. Especialment pels països de l'eurozona. Sembla que el passat desembre es va arribar a un acord de quines han de ser les regles que s'implantaran. Bé, el fet és que França i Alemanya van arribar a un acord la nit del 8 de desembre. I això és bo. Ara bé, què hi ha hagut darrere les discussions i aquests acords?

El primer punt de discussió va ser fixar un termini per tornar al camí del PEC. Els rigorosos volien que s'hi arribés en quatre anys. Els més laxos, en set. Durant aquest temps, els països hauran de reduir el dèficit pressupostari per arribar a l'objectiu: 3% del PIB. Però, què es pot considerar que provoca el dèficit? És a dir, quins conceptes que provoquen dèficit deixem fora i no tindrem en compte? Aquest ha estat motiu d'una forta discussió. França volia que el pagament d'interessos del deute quedi fora. Alemanya no volia obrir la porta a què el concepte de despesa perdés sentit i es diluís -és a dir, allò que defineix el diccionari-. El rigor és el rigor. En resum, sembla que s'ha acordat que el pagament d'interessos quedi fora del concepte "generador de dèficit" fins al 2027. A partir d'aleshores tot es considerarà despesa i, per tant, potencial generador de dèficit.

Però en la interpretació de quines despeses generen dèficit, s'hi ha inclòs un debat molt interessant. Què pot fer que el període d'ajustaments sigui de quatre o de set anys? Per què un període de set anys -tan llarg- si la majoria dels països podrien reduir el dèficit i el deute, segurament, en menys temps, a raó d'un 0,5% anual? I és que en el debat s'hi ha colat un element importantíssim: la transició cap a l'economia verda. L'anomenat European Green Deal. No es vol que les limitacions del dèficit i del deute comportin una reducció en les inversions necessàries per a la transició energètica -que s'estimen en un 1% anual, com a mínim-.

Hi va haver un acord el 8 de desembre entre França i Alemanya. I un principi d'acord dels 27 el dia 19 de desembre. Ara la Comissió està treballant per arribar a un text pragmàtic que funcioni. Hi ha qui diu que una solució seria que durant els pròxims set anys es tolerés una reducció lenta del dèficit només alterat per les inversions necessàries en energia verda. I que, per tal que cap estat membre fes trampa -ergo, Espanya- que fos la Comissió la que autoritzés les inversions en energia verda que provoquen dèficit.

El consens general sembla ser, però, que el final del recorregut sigui d'aquí a set anys, i el dèficit sigui del 3% obligatòriament. I que ja contingui tota mena de despesa, incloses les necessàries per a la transició energètica. I és que, amb els ajuts Next Generation (que acaben d'aquí a tres anys) ja s'hauria d'haver aconseguit l'efecte demarré per tal que l'empresa privada invertís en energia verda per la simple raó que dona bons beneficis econòmics. Arribats a aquesta situació –"inverteix, que dona diners!"- la humanitat estarà salvada. Almenys des del punt de vista mediambiental.