L’Anyuli Rodríguez i les seves dues filles viuen des de fa un any i mig en un pis de tres habitacions al barri barceloní de Gràcia. “És un pis ben còmode”, diu Rodríguez. Estan a gust, allà, i per fi tenen una mica de tranquil·litat, tot i que no del tot: de moment, el contracte de lloguer que tenen amb la Fundació Habitatge Social pagant un preu molt per sota del mercat, és per tres anys, i això, que sigui temporal, neguiteja la dona. 

Rodríguez, va que marxar del seu país, Veneçuela, per la situació d’inestabilitat política i social, va arribar amb les seves filles a Barcelona el setembre del 2022. Durant els dos anys que van passar entre que la família va arribar a Catalunya i van accedir al pis de la fundació, l’Anyuli i les seves filles van passar per situacions molt complicades d’exclusió residencial. Van intentar llogar un pis, però com a mare soltera, i amb un sol contracte de treball i dues filles a càrrec, ningú volia llogar-li cap habitatge. “Em deien que no complia amb els requisits, ni a Barcelona ni tampoc en altres ciutats properes. Ningú em volia llogar res”.

“Quan vaig arribar al pis de la fundació, gairebé estàvem en situació de carrer”, admet la dona, de 52 anys. Vivien en una residència d’estudiants, amb una petita ajuda de l’Ajuntament, però quan es va acabar el contracte que tenien, el propietari de l’allotjament les va fer fora. “Sort que a través de l’Ajuntament i Càritas em van facilitar el contacte de la fundació, perquè estava molt desesperada. El propietari ja m’havia dit que si no sortíem de l’habitació, ens llençaria les nostres coses al carrer”, recorda l’Anyuli.

Les coses han canviat des de llavors. Amb la tranquil·litat que els dona tenir un sostre, i també perquè ara ha trobat una feina a mitja jornada com a responsable en una botiga a través d’un programa d’inserció de Càritas. Però Rodríguez reconeix que amb el seu sou no podria trobar un pis en el mercat privat. “No sabria on anar. Com a mares solteres estem molt soles, perquè tot és més difícil, també trobar feina. És trist perquè et tanquen les portes en tots els aspectes”, diu la dona. “Les mares solteres necessitem més ajudes, i no només les dones migrants, també a les mares d’aquí, que passen per situacions molt complicades”, assenyala.

El seu cas exemplifica a la perfecció la indefensió brutal en relació amb l’accés a l’habitatge que viuen les famílies monomarentals, i que, aquest dimecres, la Fundació Habitatge Social ha denunciat en una roda de premsa en la qual també ha fet balanç del 2024.

L’organització, que fa 35 anys que facilita l’accés a un habitatge a famílies en risc d’exclusió residencial en règim de lloguer temporal de tres anys —tot i que segons el cas pot allargar-se— a preus socials que van entre els 150-300 euros, ha alertat que un dels canvis més rellevants en el perfil de les famílies que atenen és l’augment sostingut de les famílies monoparentals, encapçalades per dones en el 95% dels casos. “Aquest perfil representa ja gairebé la meitat de les unitats familiars allotjades als habitatges de la Fundació, superant per primera vegada les parelles amb fills, que havien estat tradicionalment majoritàries”, explica Sergio Rodríguez, director de la Fundació Habitatge Social. Concretament, durant el 2024 van facilitar una llar a 473 famílies, un 39% d’elles eren monomarentals.  

Les dificultats d’aquestes mares que crien soles —a Catalunya hi ha 119.900 famílies monomarentals— venen donades perquè les seves taxes de pobresa també són molt més elevades: segons l’Enquesta de Condicions de Vida del 2024, realitzada per l’Idescat, la taxa de pobresa en aquestes llars és del 43,8%, deu punts per sobre del percentatge de pobresa a Catalunya, que afecta el 33% de les llars.

Dificultats que impacten en la salut mental de les famílies monomarentals

Les mares que crien soles tenen múltiples complicacions per accedir a un pis, el que les aboca a lloguers inestables, en habitatges més precaris. També tenen més risc de patir desnonaments. “Aquesta dificultat en l’accés i manteniment a un habitatge perpetua cicles de pobresa, perquè sovint han d’escollir entre pagar el lloguer o pagar les necessitats bàsiques dels seus fills, com l’alimentació o l’educació”, exposa Ariadna Mateos, educadora social de la Fundació Habitatge Social.  

Aquests impediments per accedir a un habitatge digne on disposar d’un espai tranquil i segur, indica Mateos, té un fort impacte en la salut mental de les dones i els seus fills, també derivat de situacions de canvis constants d’escola pels trasllats forçats, amb la consegüent dificultat d’establir vincles socials i fer més xarxa.

L’Anyuli ho certifica: “Ha estat un procés molt dur per a les meves filles. Han patit ansietat i atacs de pànic. Estem sempre nervioses per no tenir segur un lloc on viure. Amb aquest sou d’ara, jo mai podré llogar perquè el preu per accedir a un pis és molt car”, remarca la dona. 

El fet de no tenir una xarxa de suport familiar o d’amistats que en un moment donat puguin donar un cop de mà a aquestes famílies afegeix complicacions. “No tenim ningú aquí, estem les tres soles. Jo tenia clar que la situació seria complicada i estava preparada per això, perquè començar de zero no és fàcil. Però no sabia que em tancarien les portes per ser mare soltera, que no tindríem gaires oportunitats per poder treure el cap”, admet l’Anyuli.

Facilitats per les mares soles 

Per revertir aquestes vivències que posen a aquestes mares i als seus fills en situacions molt desfavorables, des de la Fundació Habitatge Social creuen que és necessari que l’administració faciliti l’accés a un habitatge digne a les famílies monomarentals. Per això, reclamen més ajudes específiques al lloguer perquè no els tanquin les portes al mercat privat. Una opció serien uns avals especials de l’administració, per evitar que no els lloguin pisos per no comptar amb dos sous; i també demanen oferir més habitatges de protecció oficial i amb assignació preferent per a aquestes famílies.

Així mateix, demanden suport específic a l’ocupació, la conciliació, la formació, la regularització i l’emprenedoria femenina per facilitar l’autonomia d’aquestes dones. El cas de l’Anyuli Rodríguez torna a evidenciar que l’administració podria ser més proactiva per facilitar que la dona pogués accedir a un lloc de feina millor: ella és llicenciada en Comptabilitat i Administració, però convalidar el seu títol és un procés burocràtic llarg, difícil i costós, que no pot pagar. “Estic buscant algun curs per actualitzar-me i poder fer el que jo sempre he fet”, diu, tot qüestionant que des de l’inici cap administració li hagi facilitat aquesta opció que li hauria permès accedir a un sou millor, i potser, evitar tot el patiment que han viscut ella i les seves filles.