L’Adnan Herzallah va deixar fa poc més d’un any Gaza i la seva família sota les bombes. Metge voluntari a un hospital gazià, va veure en primera línia com Israel massacrava el seu poble, com destruïa la seva llar i com esfondrava el seu futur i el dels seus. “És una situació horrible, és un genocidi amb més de 55.000 morts. A Gaza no hi ha cap lloc segur, els desplaçaments no són garantia que continuïs amb vida, hi ha bombardejos en totes les zones i és igual si ets un nen o una persona gran”, explica l’home, amb tristesa. 

Malgrat l’horrible situació que relata, Herzallah, que va decidir sortir de Palestina via avió cap a Barcelona amb la intenció de demanar protecció internacional, no va trobar cap facilitat per demanar asil en arribar a Catalunya. Lluny dels eslògans del ‘Refugees welcome’, lluny del clam social que demana aturar el genocidi, Herzallah va trobar la realitat que es troben les persones refugiades: vulneració de drets i impediments per trobar una via legal que l’empari com a sol·licitant d’asil. Tot i això, és conscient que va tenir la sort de poder pujar a un avió perquè prèviament havia demanat un visat per poder viatjar a Espanya i acabar una especialitat de Medicina, carrera que va estudiar a Veneçuela gràcies a una beca.

En arribar a l’aeroport va demanar protecció internacional. La Policia espanyola li va dir que allà no li tramitarien, que havia de demanar cita per telèfon, tot i que la llei reconeix que als espais fronterers, com són els aeroports, es pot reclamar el dret a l’asil. L’home va insistir, però la Policia no va oferir-li cap altra alternativa que trucar a un telèfon que, les entitats socials i persones que demanen asil, denuncien que està col·lapsat. 

Sense prioritat per als palestins

Així, després d'unes quantes hores a l’aeroport pensant què fer —Herzallah no tenia cap conegut ni cap xarxa de suport a Barcelona, i tenia molt pocs recursos per buscar allotjament—, va decidir venir a la ciutat, buscar una pensió i començar a buscar entitats que donin suport a les persones refugiades. Es va trobar amb més murs. El telèfon de cita per sol·licitar asil està col·lapsat i no l’atenia ningú. Les entitats van dir-li que la seva no era una situació prioritària, que no el podien ajudar i que seguien instruccions: “No donar cap prioritat als palestins”. 

“Sense cita no et poden atendre ni ajudar-te per entrar als programes de refugiats. En un moment ja no podia pagar allotjament. Vaig estar uns dies en situació de carrer, fins que una persona de la comunitat palestina em va ajudar, una senyora em va deixar viure a casa seva”, explica Herzallah, qui admet que passa setmanes sense saber si la seva família, que va quedar-se a Gaza, està viva o morta.

Després de molts mesos i milers de trucades va aconseguir una cita, i va entrar en programa per a persones refugiades. Ara intenta homologar els seus estudis per poder exercir com a metge, però tot és burocràcia i dificultats. “Tothom em diu que tingui paciència, però els anys passen i estic sense expectatives ni respostes, no puc perdre més anys”, reconeix.

Regressió global del dret d’asil

Aquesta història de l’Adnan exemplifica a la perfecció la vulneració de drets que viuen les persones refugiades arreu del món, i així ho posa de manifest la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi, CCAR, qui coincidint amb el Dia Mundial de les Persones Refugiades aquest 20 de juny, ha presentat a Barcelona el seu Anuari 2024. Un informe que ofereix una anàlisi exhaustiva sobre la situació del dret d’asil arreu del món. Els testimonis de l’Adnan Herzallah i de l’Aboubacar Drame, un jove refugiat de Mali, han posat la veu a tantes vides que queden truncades primer per la guerra, els conflictes i la violència, i després per la resposta dels estats on arriben, que continua “centrada en el control i la dissuasió”, alerta CCAR. 

L’organització ha denunciat que s’està donant una “regressió global” del dret d’asil. Amb un clar exemple a Gaza. La codirectora del CCAR, Dilara Ekmen, ha sigut clara: “El dret internacional ha mort a Gaza”. Ekmen també ha criticat l’enduriment de les polítiques europees, i també lamenta que la nova regulació d’Estrangeria a l’Estat espanyol pot suposar una pèrdua del dret d’asil per a milers de persones; en clau catalana, ha denunciat la manca d’un model d’acollida propi a Catalunya.

L’any amb més desplaçaments forçats arreu del món

Segons el nou anuari de la CCAR, la realitat del 2024 és “alarmant” perquè s’ha registrat la xifra més alta de desplaçaments forçats de la història moderna, amb 122,6 milions de persones obligades a fugir de casa seva per conflictes, persecucions o desastres. Això suposa un augment del 5% respecte a 2023 i gairebé duplica la de fa una dècada.  

El 87% d’aquestes persones viu en països de renda baixa o mitjana, i el 69% ha estat acollit en països veïns al d’origen, sovint amb sistemes de protecció fràgils i recursos escassos. 

Així mateix, CCAR avança que el 2024 també ha establert un rècord global de desplaçats interns, amb 83,4 milions de persones que viuen desplaçades dins el seu propi país. El 88% ho són a causa de conflictes, i gairebé 10 milions per desastres naturals, cada cop més freqüents per l’emergència climàtica. Segons Elena Maya, l’altra codirectora del CCAR, que la majoria de les persones acabin desplaçades en els seus propis països o països veïns posa en evidència que el Nord global ha decidit “blindar fronteres i no donar resposta”.

Més restriccions i menys garanties a Europa  

Segons l’informe, la Unió Europea ha registrat 1.048.000 sol·licituds d’asil el 2024, amb una tendència a la baixa (−11%) i amb quasi un milió de casos pendents de resolució. 

Aquesta davallada, segons l’organització, podria explicar-se pel Pacte Europeu de Migració i Asil, aprovat aquest mateix any, i que ha potenciat les polítiques de contenció i externalització, delegant el control migratori a països com Líbia, Turquia o Tunísia, tot i les reiterades vulneracions de drets humans a aquests països. 

“El pacte evidencia que anem a polítiques més conservadores, no suposa un avenç en matèria de drets, sinó que es dona prioritat a reforçar fronteres i retornar persones sense garanties, lluny del seu objectiu de donar asil i protecció”, ha assenyalat Maya. 

El col·lapse cronificat a l’Estat espanyol  

Pel que fa a l’Estat espanyol, el 2024 s’han registrat 167.366 sol·licituds de protecció internacional, mantenint la tendència d’anys anteriors. Les nacionalitats principals han estat Veneçuela (66.134), Colòmbia (40.140) i Mali (10.673).  

Segons l’organització, el sistema presenta un col·lapse crònic amb més de 270.000 expedients pendents. A més, només un 18,5% de les resolucions han estat favorables, situant Espanya molt per sota de la mitjana europea.

A banda, la nova reforma del Reglament d’Estrangeria agreuja la situació, deixant a moltes persones en situació d’irregularitat i sense accés als seus drets bàsics, ja que, segons ha explicat la CCAR, ara les persones que demanen asil no podran comptabilitzar els mesos o anys que passen esperant resposta, i si aquesta és finalment denegada —només el 18,5% de les resolucions són acceptades—, no podran afegir aquest temps per intentar la via de l’arrelament, el que els deixarà durant anys en situació irregular.  

Catalunya: sense un pla estratègic vigent 

D’altra banda, CCAR ha detallat que Catalunya es manté com la tercera comunitat amb més sol·licituds, amb 17.488 registres el 2024. Malgrat aquestes altes dades, l’organització retreu que no té un Pla de Protecció Internacional actiu des de 2014 i reclama a l’administració catalana que faciliti dades i xifres amb més facilitat. 

Barcelona concentra el 72% de les sol·licituds, un model fortament centralitzat que dificulta una acollida descentralitzada i equitativa. La CCAR també denuncia un augment dels discursos d’odi i de la criminalització, inclús des d’alguns sectors institucionals. Les dades, però, desmenteixen els relats xenòfobs: només l’1,6% de les sol·licituds de la Renda Garantida de Ciutadania corresponen a persones refugiades, i gairebé la meitat són denegades. 

Infants i joves migrats sols sense protecció internacional 
Pel que fa als infants i joves migrants sols, l’Anuari recull que el 2024 van ser 2.643 nois i noies sota tutela a Catalunya, dels quals només un 3,6% ha pogut accedir a la protecció internacional. La CCAR, que acompanya jurídicament tots aquests casos, alerta del notable augment de noies procedents de Gàmbia o Mali, que fugen de matrimonis forçats, explotació o mutilació genital femenina. Per això, l’organització reclama protocols específics, amb atenció especialitzada i recursos suficients.