—D’on neix el teu interès per la comunicació?

—Crec que la comunicació, en el fons, es pot resumir amb tres verbs: llegir, escriure i parlar. Per mi, llegir és el més important, sobretot en una primera etapa, perquè és la base de tot. Després venen escriure i parlar.

Són tres coses que sempre m’han agradat molt. Des de petit m’han atret moltíssim, i també el fet de consumir continguts. Mirava molta televisió, i això té una explicació: els meus pares són de fora de Catalunya, i la televisió —especialment TV3— va ser una eina de connexió amb la cultura catalana.

A casa miràvem molts programes i sèries, i això tant a mi com al meu germà ens va ajudar molt a entendre la societat on vivíem. Per això crec que la televisió no només era entreteniment, sinó també una porta d’entrada a la cultura.

Al final, tot això té a veure amb explicar històries. Tant si és a través de la televisió com dels videojocs o l’escriptura, el centre és sempre aquest: explicar alguna cosa. I jo sempre m’he sentit molt connectat amb aquesta idea.

—Sembla que sempre ho has tingut molt clar.
—Quan vaig haver de triar què estudiar, vaig optar per dret. Ho vaig fer perquè era molt patidor amb el tema de les sortides laborals i pensava que Dret m’oferiria més opcions.

Tot i això, a tercer de carrera em vaig adonar que allò que realment m’agradava era la comunicació. Així que vaig decidir començar Periodisme. Amb els anys, vaig acabar completant els dos estudis i obtenint el doble grau en Dret i Periodisme.

Mirant enrere, veig que, tot i aquest camí, sempre hi ha hagut un fil conductor: la voluntat d’explicar coses i de comunicar.

—Quin paper té l’humor en la comunicació?

—L’humor és una eina més per comunicar. Facilita molt l’entrada a certs temes i els fa més accessibles.

No crec que avui sigui més difícil fer humor, però sí que ara hi ha més sensibilitats i més reacció pública. Abans potser aquestes reaccions existien, però no eren tan visibles.

Les xarxes socials també influeixen: faciliten la crítica ràpida i, sovint, els insults. Davant d’això, crec que cal actuar amb coherència: fer el que creus correcte i, si t’equivoques, saber rectificar.

—En una època dominada per la immediatesa, creus que encara hi ha espai per a continguts reflexius?

—Vivim en un context en què tot va molt de pressa: les xarxes socials, els mòbils, el consum de continguts curts... Tot ens porta cap a la immediatesa.

Tanmateix, crec que és més necessari que mai fer continguts que ens obliguin a parar i pensar. Continguts que no busquin només l’impacte immediat, sinó que fomentin la reflexió.

Potser no sempre tindran grans audiències en directe, però les plataformes digitals permeten consumir-los en altres moments, amb més calma.

A més, crec que la televisió ha de mantenir els seus tres pilars: informar, formar i entretenir. No podem quedar-nos només amb l’entreteniment.

—Quin ha de ser el paper dels mitjans públics?

—Els mitjans públics han de combinar entreteniment amb servei públic. No tot s’ha de mesurar en termes econòmics.

Hi ha continguts que tenen valor social encara que no siguin rendibles. Igual que la sanitat o l’educació, la televisió pública no s’ha d’entendre només amb una lògica de mercat.

Això no vol dir que no s’hagin de fiscalitzar els recursos, però sí que cal diferenciar entre valor i preu.

—Com veus actualment la indústria audiovisual catalana?

—Crec que era molt necessari tenir una plataforma audiovisual en català. És important oferir continguts diversos: des dels més populars fins als més de nínxol.

Si no hi ha aquesta oferta, el públic acaba consumint contingut en altres llengües. Però també és clau apostar per continguts que fomentin el pensament crític i el debat.

—Ens pots explicar de què va I tu, què faries?, el teu projecte actual.

—És un programa que tracta temes d’actualitat com la sanitat, els impostos o la seguretat a partir de dilemes ètics.

Hi participen professionals i filòsofs, i es plantegen debats tranquils que conviden a reflexionar. A partir d’una pregunta inicial, es genera una conversa més àmplia sobre qüestions que ens afecten com a societat.

L’objectiu és analitzar aquestes problemàtiques des d’un punt de vista ètic, moral i crític.