En aquesta societat no ets ningú si no et replica un caganer; el cul, tant se val. Els caganers més comprats aquests dies són les rèpliques de Xavi Hernández, de Messi - ara amb els colors del PSG repintats - Pere Aragonès, Kamala Harris, l’influencer Ibai Llanos, Díaz Ayuso o els personatges principals d'El Joc del Calamar de la sèrie de Netflix, Park Hae-soo, Lee Jung-jae y Jung Ho-yeon. El fet que un caganer tingui la teva cara i estigui a la venda es com tenir la Creu de Sant Jordi, ser un Ninot a les Falles o haver participat a la pel·lícula La Ciutat Cremada d’Antoni Ribas estrenada a 1976; la diferència a favor del primer es que els Ninots s’acaben cremant, i per figurar al film de Ribas havies de pagar. El caganer, asclat, enganxat amb pega o repintat, sempre aguanta. Per sort, es difícil, pel moment, que t’immortalitzin pagant. Seria una profanació de la tradició.

Van a menys els pessebres vivents, encara que per tot arreu hi ha associacions que els intenten mantenir; decauen els impulsors, decauen els artesans, i cada cop es més car fer-los rutllar. Malgrat això, poques cases, oficines, comerços o esglésies deixen d’incloure aquesta figura en qualsevol ornamenta nadalenca, tant si l’espai es gran i majestuós com si es col·loca en un pam quadrat. És una forma de concebre les coses a Catalunya, mig escatològic, mig foteta, totalment  irreverent. Això sí, sempre ben emplaçat en un raconet, el més transcendent del pessebre.

L’any passat el caganer més venut va ser Fernando Simón, el portaveu de la pandèmia. N’hi ha que son universals com el Papa Francesc, Ferran Adrià, els germans Roca, Sigmund Freud o Nelson Mandela; es poden trobar totes les professions, com ara la de cantant, com el malaurat Pau Donés, les kellys, els castellers o els polítics; i també tota la fauna d’animals, banderes o superherois. I, com no, el clàssic pagès català amb pantalons negres i camisa blanca, tocat de faixa i barretina vermelles; cada vegada menys, amb una pipa a la boca, evocant el foc que l’aproparia a la imatge del dimoni, segons Jordi Bilbeny (El Caganer, el Dimoni, el fum i la visió transcendent, Institut Nova Història, 17/12/20).

A El Caganer de Jordi Arruga i Josep Mañà (Alta Fulla, 1992) s’explica l’origen a l’època barroca, als segle XVII i XVIII, com una expressió del realisme exagerat. S’introdueix al Pirineu català i aragonès i al XIX apareixen un munt de romanços que el popularitzen, encara que alguns, com Joan Amades, afirmen que el seu origen es podria trobar bastant abans, al segle XIV, al Rosselló.

Xurros i merengues

Un caganer en cada pessebre, com a mínim, amagadet, multiplicat pels més de tres milions de llars que hi ha a Catalunya, són molts caganers fent feina. Poden ser de qualsevol matèria primera, de ganxet, de feltre, de cartró, reciclats; o de fang, com la gran majoria. Hem descoberts preus per tots els gustos. Des dels 6 euros, els reciclats, fins a prop els 50 euros, que vam poder veure l’altra dia en una botiga d’artesania chic. Cuantovale.info ha analitzat els preus del mercat a internet i confirma aquestes xifres. Els diners invertits històricament pels catalans en aquesta popular figura del pessebre representen unes quantes desenes de milions d‘euros; és clar que cap llar se’n compra una a l’any, però la reposició de les que es van trencant o esquerdant i els col·leccionistes fan la resta.

I si a aquesta quantitat li afegim el cost de l’altre costum tradicional, el Tió, seguim sumant. Es més senzill que el caganer, un tronc de fusta amb potes, amb barretina; un sac o una manta per alliberar-lo del fred de l’hivern. Alguns arriben espontàniament a la casa; els que els compren els poden trobar a cent euros, però per fer-li fer una cagadeta, n’hi ha prou amb sis o deu euros, els més petits. S’ha anat desvinculant del lligam històric que els relacionava amb la missa del Gall, per passar a ser més explotats pels nens. Són altament productius. No cal patir. Mengen poc i produeixen molt més del que costa alimentar-los.

Estem parlant de números i estem barrejant cintes. Sento que es inútil intentar valorar econòmicament ambdós personatges tant importants del Nadal. Perquè, quan val la sorpresa del nen, la il·lusió dels pares, el trepitjar de puntetes per evitar ser descobert? És barrejar xurros amb merengues.

 Josep-Francesc Valls - Director Càtedra Escenaris de Futur Retail, Turisme i Serveis UPF-BSM