És pràctica i quotidiana, resistent, ergonòmica, ecològica, barata, de disseny atractiu i fàcil de transportar, fins al punt que s’ha convertit en la icona del consum actual. Cada època es personalitza a través d’un producte o servei segons els valors que predominen en cada moment. S’adopten unes modes i es representen a través de les seves icones. Aquesta segona dècada del mil·lenni s’ha decantat per la practicitat i resistència, l’ecologia, la baratura i el bon disseny. No sempre ha estat així.

A la dècada de 1960 i 1970, els productes més venuts van ser el televisor Sony Triniton a color i la càmera fotogràfica Polaroid OneStep. A 1980, el walkman VM-2 de Sony. A 1990, els Nokia 3210. A 2000, l'iPod d’Apple. I a 2010, l'iPad d’Apple. Com es pot deduir fàcilment d’aquesta llista, els productes estrella del mercat d’aquestes dècades precedents es decanten per la novetat, la innovació, el luxe i el preu car, pràcticament l’altra cara de la moneda que la bossa de ràfia.

Del carretó de compra al carret i al plàstic

Per redactar la petita història de la bossa de ràfia cal remuntar-se als anys seixanta, quan es produeix el gran descobriment relacionat amb el consum que va ser el carretó de la compra, que els establiments posen a disposició dels clients perquè vagin emplenant-lo a mesura que carreguen els productes que retiren dels lineals; de fet, el primer model havia nascut molts anys abans a 1937 quan el propietari d’un supermercat d’Oklahoma, l'Humpty Dumpty, va començar a proporcionar als seus clients una carreta més gran per tal que compressin més productes i els poguessin transportar còmodament. 

Era tan rudimentari que als inicis els compradors el rebutjaven per què s’assemblava més a una cadira de rodes que a un vehicle de transport. Però es va acabar imposant. Els hipermercats naixents a la dècada dels seixanta -el primer a Espanya el Carrefour del Prat de Llobregat- adopten el carretó metal·litzat i els establiments self-service també. Va ser la firma catalana Caprabo i el seu primer líder Pere Carbó la primera a introduir-lo entre els supermercats de ciutat.

Va ser una parella d’espanyols, els Server-Pérez, qui va crear el carret de la compra sota la marca Rolser

Resolta la qüestió de carregar a l’interior de la botiga, quedava una altra tan important com aquesta: el suport per transportar fins casa o fins al cotxe la mercaderia adquirida. Va ser una parella d’espanyols, els Server-Pérez, qui va crear el carret de la compra sota la marca Rolser; Spar el va adoptar immediatament i la desapareguda Galerías Preciados es va convertir en el primer punt de venda. Tot havia començat amb una petita fàbrica de cabassos de vímet, una peça de la qual avui es pot veure al MoMa de Nova York. Milers de marques i de formats han inundat des d’aleshores el mercat d’aquest contenidor lleuger amb rodes en mans de les dones i dels homes que van dos o tres cops per setmana de mitjana a fer la compra.

Arribem a les bosses de ràfia. Als vuitanta, manen les bosses de plàstic amb la publicitat de cada establiment i aquest material tindrà un llarg regnat de quasi quaranta anys associat íntimament al consum, encara que els últims junt amb les bosses reutilitzables. Abans que apareguin l'any 2018 les bosses de ràfia impulsades per Mercadona succeeixen dos esdeveniments remarcables.

El primer, la crisi financera de 2008, que significa l'inici de la divergència definitiva entre els salaris que van avall i els preus que van amunt, malgrat els esforços dels governs d’esquerres per ajustar-los. El segon, la prohibició a 2017 d’usar el plàstic a l’estat espanyol. Pocs mesos després de la implantació d’aquesta llei, Mercadona posa al mercat aquest producte. Estava condicionada per tres factors clau: la peça havia de ser forçosament barata (0,65 euros l'estàndard), reciclable, pràctica, resistent i amb disseny. El fet és que va marcar tendència en tot el retail des del primer moment i no hi ha supermercat que no en tingui la pròpia. Aquest tipus de bossa s’usa habitualment per carregar la compra, però s’ha popularitzat de tal manera durant aquesta dècada que serveix per anar a la platja, per viatjar o per transportar qualsevol cosa tingui o no a veure amb l’alimentació.

Patinets elèctrics i mascaretes

Hi ha forta competència per convertir-se en la icona del consum de la dècada. Dues en concret li disputen la corona, els patinets elèctrics i les mascaretes. Els patinets milloren la mobilitat urbana i les mascaretes han estat els més efectius anticontaminants en el període de la covid-19. Els primers permeten anar més ràpids pel carrer i fer malabarismes, han democratitzat els vehicles urbans si comparem el seu preu amb el d’una motocicleta, un cotxe o un camió, i han aportat oxigen a les conurbacions. Les segones veritablement van ser molt útils i sobretot barates; ara bé, coneixent el que estem descobrint darrerament eren caríssimes al preu que les compràvem per culpa de quatre intermediadors desaprensius.

Però cap dels dos ha superat la popularitat de la bossa de ràfia, que es palesa en el paquet sencer dels atributs de la dècada: el preu barat, la qualitat associada a la utilitat, la practicitat i la resistència, i la cura del medi ambient. Veurem les característiques de la nova època i quines icones la substituiran.

Josep-Francesc Valls. Professor i periodista