En un context de canvi de paradigma econòmic, on la gestió dels recursos naturals s’ha d’incorporar al mateix procés productiu, Ramon Morell, economista i exprofessor de la Universitat de Lleida, reivindica un sector agroalimentari que elabori aliments diferenciats i de qualitat i una indústria logística forta perquè Lleida es posicioni com una potència econòmica i abandoni un model excessivament centrat a aconseguir beneficis a costa dels salaris.

Com ha d’aprofitar Lleida el seu lideratge en l’àmbit agroalimentari?

El sector agroalimentari de Lleida marca la pauta de tota Catalunya. Si unim l’àmbit primari (agricultura) i l’agroalimentari (transformació) es constata que Lleida està un 35% per sobre de Catalunya en la riquesa que genera. Però també té algunes paradoxes, com ser la demarcació amb més caps de porcí, però no disposar de cap escorxador. Així, la carn s’envia a transformar a la comarca d’Osona o Girona i s’exporta directament des d’allà, amb què es perd el valor de la producció.

Com es pot retenir aquesta riquesa perduda?

Les empreses han d’optar per elaborar productes agroalimentaris d’alt valor afegit i de qualitat. S’ha de pensar més en la qualitat que en la quantitat. És l’única forma d’aconseguir una millora de la competitivitat i evitar la fuita d’aquesta riquesa generada que no retorna.

“Hem d’aspirar a ser una seu de distribució del sector alimentari”

Tot i això, la balança comercial de Lleida sempre presenta registres positius...

És cert que la balança comercial, la diferència entre les exportacions i les importacions, dóna dades positives. Però resulta més important analitzar el grau d'obertura de l'economia. Aquest indicador mostra la diferència entre les importacions i les exportacions i es referència al PIB. En el cas de Lleida, se situa entre el 16 i el 19% del PIB, mentre que la mitjana a Catalunya supera el 70%. És un exemple que tenim un sector industrial pobre que no importa matèries primeres per transformar-les en productes finals. Aquesta feblesa és concreta en què aquí disposem dels recursos i no tanquem el procés sencer de transformació. A Lleida, encara exportem oli d'oliva a granel. Una altra forma de perdre qualitat del producte.

Tots els estudis també indiquen que una infraestructura cabdal, com l'aeroport de Lleida-Alguaire, té més recorregut. Com podem millorar els seus usos?

La logística és una de les eines de futur de Lleida. S'hauria de treballar molt més. Estem situats entre dues àrees econòmiques importants, com l'eix Barcelona-Saragossa i per altra, a prop d'un sistema urbà format per Tarragona-Valls i Reus. El nostre paper amb les grans ciutats ha de ser complementari, però en el cas de les ciutats tarragonines hem d'impulsar un servei logístic del sector agroalimentari.

Per fer-ho possible, quins canvis necessita l'aeroport?

Hauria de convertir-se en un centre de transport de mercaderies. Necessitem que canviï l'estructura logística perquè els productes alimentaris que s'elaboren aquí es puguin moure de forma ràpida. Igual que Inditex ha instal·lat a Saragossa un magatzem tèxtil, Lleida ha d'aspirar a ser una seu de distribució del sector alimentari. Un veritable hub i un pol d'atracció d'aquest àmbit. Aquesta àrea logística hauria d'estar vinculada a l'ús de l'aeroport d'Alguaire.

“El centre comercial ha d’estar a dins de la ciutat i també s’ha d’estudiar si hi ha massa crítica suficient perquè s’instal·lin els tres que estan projectats”

Una altra mancança de Lleida és la inexistència d’un model comercial definit. Com ho solucionem?

Tradicionalment, a l’estructura econòmica de les comarques de Ponent el sector que té més pes són els serveis. És possible que Lleida necessiti un gran centre comercial i fins tot, crec que no es pot aturar la seva implantació. Però penso que ha d’estar a dins de la ciutat i també s’ha d’estudiar si hi ha massa crítica suficient perquè s’instal·lin els tres que estan projectats: Carrefour, Torre Salses i el Pla de l’Estació, impulsat per Metrovacesa. Personalment, no ho veig factible. Això sí, si en fem un, que estigui a dins de la trama urbana.

I com afectarà les botigues tradicionals d’una àrea tan consolidada com l’Eix Comercial?

Malauradament, la majoria de botigues presents al carrer Major i a l’Eix Comercial són franquícies. Elles seran les primeres que també aniran a un hipotètic centre comercial a l’estació de tren per evitar la competència. Als botiguers, igual que a les empreses del sector agroalimentari, no els hi queda un altre que especialitzar-se i concentrar l’oferta. Una possible solució és que si moltes botigues venen productes similars, creïn cooperatives de compra per ajustar preus i ser més competitives. Per diferenciar-se, també haurien d’oferir una atenció al client personalitzada i exquisida.

La demarcació sempre ha destacat per tenir una taxa d’atur baixa. Aquesta dada sembla positiva per l’economia.

La taxa d’atur de Lleida és la més baixa de Catalunya, però també ho és la d’activitat. El teixit productiu està integrat bàsicament per autònoms i empreses familiars amb pocs assalariats. Aquesta situació reverteix en uns treballadors que cobren uns salaris baixos i que quan arriben a l’edat de jubilació, també perceben unes pensions baixes. Encara que la tendència l’han de canviar les pimes i les grans empreses.

Com han de fer per millorar aquesta baixa competitivitat?

La recepta és crear més productivitat. La competitivitat de les empreses ha de venir per la via de la qualitat i del treball qualificat. Ja s’ha acabat l’era de cercar beneficis a qualsevol preu, oferint uns salaris baixos. Lleida ha de deixar enrere un model caducat basat en els sous ajustats. Aquest sistema ja no serveix. Els salaris alts, el valor afegit, la qualitat i l’especialització formen part de la solució.

David Rodríguez