Aquests dies, la multinacional catalana Mango ha estat notícia als mitjans, però no pas pels seus èxits comercials, sinó per una situació força més sòrdida. Tot i que algunes capçaleres havien publicat erròniament que el cas de la mort del fundador de la companyia, Isak Andic, havia quedat tancat, la realitat és que la investigació continuava. I el que s’ha sabut ara és que les múltiples contradiccions de Jonathan Andic, fill de la víctima, en la declaració que va fer als Mossos han conduït al fet que la jutgessa hagi modificat la seva condició, amb la qual cosa ha passat de testimoni a imputat.

Un passat ple de disputes i humiliacions és terreny adobat perquè molta gent esbossi teories conspiratives sobre les causes de la mort. Que el punt on es va produir la relliscada tingués un ressalt pocs metres més avall -on va quedar deturada la jaqueta del difunt- tampoc no ajuda gaire a esvair sospites. Sigui com sigui, la investigació seguirà el seu curs, però Mango és molt més que la situació que viu als jutjats.

La història d’aquesta multinacional familiar tan reeixida comença amb l’arribada dels pares d’Isak Andic Ermay a la ciutat de Barcelona, procedents de Turquia (es tractava d’una família de jueus sefardites). Ben aviat, amb només catorze anys, el futur emprenedor va demostrar els seus dots comercials venent samarretes a l’escola on estudiava. Existeixen múltiples versions sobre les primeres passes d’Andic en el món del comerç de moda. Segons algunes fonts, la primera aposta professional va ser amb la roba texana, que comercialitzaven des d’una botiga de la Rambla per, després, cap al 1972, evolucionar cap a la roba de dona.

Altres cronistes parlen d’una botiga a la Via Augusta, també a Barcelona, la qual va ser el primer client que va comprar-li una partida de bruses importades de Turquia. El bon resultat del negoci va empènyer Andic a anar doblant l’aposta fins que el volum venut ja aportava uns marges generosos. Amb els estudis d’Econòmiques penjats, es va llançar decididament al comerç de roba, a través d’una parada a un mercat del carrer Balmes, un punt de venda al que aviat s’hi unirien uns altres també al centre de la ciutat (Porta Ferrissa, Portal de l’Àngel i la Rambla). Un dels productes clau del seu catàleg eren, com hem comentat abans, els pantalons texans. De fet, l’estètica de les seves primeres botigues era molt americana i duien per nom “Isak, los genuinos tejanos”.

El gran salt va venir el 1984, amb l’obertura d’una botiga al mateix passeig de Gràcia de Barcelona, ja amb el nom de Mango (val de dir que, tot i ser l’epicentre de la ciutat, el passeig de Gràcia encara no era la passarel·la de glamur en què es va convertir d’ençà dels anys noranta). Aquella botiga va ser el punt d’inflexió, perquè des d’aleshores el seu creixement va ser exponencial, com ho mostra el fet que quatre anys més tard ja disposessin de tretze botigues i el 1992, any olímpic, d’un centenar.

La Mango d’avui és una multinacional molt consolidada i amb gestió professional, que ara recau en l’executiu Toni Ruiz Tubau, de qui parlarem més endavant. L’any passat, la facturació de l’empresa va superar els 3.300 milions d’euros, amb un creixement del 7,6% respecte de l’exercici anterior. El benefici operatiu es va enfilar fins als 636 milions, mentre que el resultat net va ser de 219 milions.

L’aventura internacional de Mango, encetada el 1992 amb dues botigues a Portugal, ara suposa el 78% de la facturació total, gràcies a la presència a 120 territoris diferents

Totes les xifres de la companyia són realment espectaculars, poden presumir de tenir 2.850 punts de venda arreu del món, dels quals 260 es van obrir durant el 2024. L’aventura internacional, encetada el 1992 amb dues botigues a Portugal, ara suposa el 78% de la facturació total, gràcies a la presència a 120 territoris diferents. La plantilla de l’empresa és de 16.400 persones, majoritàriament dones (un 78%) i amb una mitjana d’edat de només 31 anys. Però l’èxit no només es basa en les botigues físiques, perquè el comerç en línia de l’empresa no para de créixer i avui ja suposa un terç de la facturació total.

El cor que batega sense parar per mantenir viva aquesta xarxa de botigues arreu del món és una mega instal·lació ubicada a Lliçà d'Amunt (Vallès Oriental) de 280.000 metres quadrats, on els mil treballadors que hi ha i tota la maquinària instal·lada col·laboren per poder gestionar 85.000 peces de roba cada hora. És, sens dubte, un dels grans orgulls de l’empresa.

Però no tot ha estat un camí de roses per a la firma catalana, perquè d’ençà del 2015, i després d’acostumar-se a generar beneficis al voltant dels 100 milions d’euros anuals, les coses es van començar a tòrcer. Poc abans de la davallada, Andic havia fet públic que el seu fill ja exercia com a conseller delegat de la companyia, una circumstància que no sembla estar descorrelacionada amb la caiguda en els resultats. Si el 2015 els beneficis es van reduir fins a gairebé extingir-se, durant els anys successius el compte de resultats va mostrar pèrdues per primer cop a la història, alhora que la facturació va quedar estancada.

Després d'uns anys complicats, la salvació va arribar de la mà de qui fins aleshores era el director financer, Toni Ruiz, que com a conseller delegat va aconseguir redreçar el rumb de Mango

La petita recuperació mostrada l’any 2019 va quedar en no res després de les pèrdues voluminoses de l’any de la pandèmia, amb un forat superior als 200 milions. La salvació va arribar de la mà de qui fins aleshores era el director financer, Toni Ruiz, que com a conseller delegat va aconseguir redreçar el rumb de Mango fins a reverdir les glòries del passat. La tasca de Ruiz va ser reconeguda pel fundador de la companyia, que li va cedir un 5% del capital del grup.

Veurem quin desenllaç té el cas amb què començàvem aquest text, però no hi ha dubte que ara Mango és en bones mans -les de Ruiz-, i té un futur brillant al davant com a estendard de la capacitat empresarial dels catalans.

Roger Vinton. Escriptor