"I els augments salarials pa' cuando?". Aquesta és alguna de les frases recurrents davant d'un context inflacionista que ha elevat la cistella de la compra a quotes històriques del 10% durant els últims mesos pels milions de treballadors que busquen combatre la pressió d'aquest fenomen. I d’aquí, les peticions de millores salarials en massa cap a uns empresaris que tenen com a principal front l’elevat preu de les matèries primeres, l’estret marge comercial i la retenció del millor talent.

No tan sols ha pujat la cistella de la compra, sinó el preu de l’habitatge, l'aigua, l'electricitat, el gas i el transport, mentre que els salaris no ho han fet amb la mateixa proporció. De fet, segons l’última actualització dels Indicadors de Progrés i Benestar de la Cambra de Barcelona, el salari mitjà de Catalunya es troba estancat des del 2004, malgrat que la productivitat hagi augmentat.
 

Com s’ha arribat fins aquí?

Per què hi ha un estancament salarial des de fa anys? Jordi Alberich, vicepresident coordinador de l’Institut d’Estudis Estratègics de Foment, explica a VIA Empresa que a partir del 2008, en veure que l’Estat no podia devaluar la moneda, “es va guanyar en competitivitat amb el control de sous i amb la reducció de costos”. Per a Alberich, l’augment salarial “és una qüestió ètica”, però s’ha de tenir en compte cada tipologia d’empresa perquè no és el mateix una multinacional, un hòlding financer, una petita i mitjana empresa o l’empresari industrial arrelat al país.

Sembla que el fenomen de la inflació i l'espiral de salaris, no és un problema únic de Catalunya. De fet, Àngel Hermosilla, secretari tècnic del Col·legi d’Economistes de Catalunya, apunta que "es tracta d'una tendència d'àmbit internacional que va sorgir fa gairebé dos anys i que es pot allargar en el temps". Gran part del problema, segons l'economista, radica en el fet que els "increments salarials han sigut d'entre el 2% i el 3%, mentre que la inflació ha assolit quotes de més de dos dígits en una tardor del 2022 que es presentava molt calenta".

Per tant, en circumstàncies d'aquestes característiques sembla que el treballador té poques opcions, que van des d'aconseguir una millor retribució econòmica, a gestionar millor la cistella de la compra o a tirar d'estalvis.
 

La posició de l’empresari davant les peticions d'augments salarials

Com poden fer front els empresaris als inconvenients que genera que un treballador demani un augment salarial en un context d'inflació record? En primer lloc, s'ha de tenir clar "a quin sector i empresa es treballa". Joan Ramon Rovira, cap d'estudis de la Cambra de Barcelona, entén que pugui ser un gran dilema pels líders, però que "no es poden augmentar els salaris amb mesures excessives com ara l'augment de preus del producte per contrarestar i a costa dels marges comercials i beneficis". I ho exemplifica de la següent forma: si augmentes el salari un 10%, juntament amb el preu del producte un 10%, et quedes igual mentre la inflació continua en aquesta xifra.

Per tant, en aquests moments "és imprescindible els convenis sectorials i els pactes que hi pugui haver des de la patronal i els sindicats”. Per exemple, els sindicats són partidaris d'augmentar salaris de forma immediata, tal com reclamaven durant el Dia del Treballador l’1 de maig amb 'Apujar salaris, abaixar preus, repartir beneficis'. Per altra banda, la patronal té clar que no estarà mai al costat de l'"intervencionisme" i que "no són les empreses que determinen els marges" sinó que, en aquesta ocasió, seria el mercat exterior i la producció.

Rovira (Cambra de Comerç de Barcelona): “A Catalunya tenim una gran asimetria i desigualtat retributiva en funció del sector i de la qualificació professional”

Ara bé, el tema de la composició sectorial determina els millors salaris. I, com ho qualifica Rovira "tenim una gran asimetria i desigualtat en funció del sector i de la qualificació professional". Entre els principals llocs de treball -i més ben pagats- hi ha el sector TIC, la informàtica i la programació, sobretot per la gran dificultat de trobar personal. Per contra, hi ha hagut una desindustrialització des dels anys 90 en un sector que pagava salaris “més elevats” i es tractava d'una esfera capitalitzada, mentre ha anat augmentant el pes del turisme i l'hostaleria amb contractes temporals i baixa remuneració. D'aquí que "l'evolució quedi estancada perquè hi ha el doble efecte".
El poder del salari emocional

Els experts consultats per VIA Empresa creuen que hi ha companyies amb més marge de maniobra per augmentar els salaris com ara les tecnològiques, però apel·len a la força del “salari emocional” en alguns contextos adversos. “Evidentment, si a un treballador li ofereixen cobrar el doble per una posició similar, molt possiblement se n’anirà”, continuen. Mentre que tenen clar que si hi ha poca diferència salarial, aspectes com “la carrera professional, la flexibilitat o l’aprenentatge”, poden marcar la diferència i la retenció del talent.
 

El futur més pròxim

"I els augments salarials pa' cuando?" Rovira (Cambra de Barcelona) apunta que el millor escenari possible seria que els salaris augmentessin de la mà de la productivitat amb uns marges empresarials estables. Tanmateix, s'ha de tenir en compte que la globalització i la tecnologia han entrat en joc i una part de la innovació ha substituït mà d'obra i ha posat pressió als salaris reals. També, a destacar, la sobirania energètica, l'autonomia industrial i les cadenes de valor.

El membre del Col·legi d’Economistes creu que “haurem d’aguantar un o dos anys amb taxes d’inflació elevades i que la moderació serà lenta”, però no descarta tensions salarials que vagin en línia amb la inflació i que s'aconsegueixin millores significatives al voltant del 4% i el 5%.

Finalment, el membre de Foment aprofita per apel·lar a l'entesa entre sindicats i patronals, sobretot si es compara amb França i la capacitat que té Espanya per "arribar a bastants acords". Per exemple, quan la inflació estava "desbocada" durant l'agost del 2022 i es preveia una tardor "conflictiva i calenta", no va ser així. I sembla que en aquests moments “l’empresari és conscient que els sous haurien de millorar, mentre que els sindicats entenen que les organitzacions han de ser més competitives”.

Gemma Fontseca