Sempre hi ha hagut dates clau a Espanya (i, per tant, a la Comunitat Valenciana) que han projectat esforços que d'una altra manera s'haguessin quedat en un calaix. Perquè, com han demostrat el teletreball i la digitalització, els sectors públic i privat fa la sensació de saber què cal fer, però són incapaços de treballar en l'àmbit estratègic menjat pel dia a dia.

Mai es va plantejar l'automoció com a sector clau a la regió. I, no obstant això, l'arribada de Ford a Almussafes ha suposat un 11% del PIB, que es veurà augmentat quan s'inauguri la planta de motors de Volkswagen a Sagunt.

Referent a això, la inauguració del V Congrés d'Economia Valenciana va tenir lloc la setmana passada a Alacant amb la presència del President de la Generalitat Valenciana i els agents socials, en una sèrie de trobades que es desenvoluparan fins a novembre amb l'objectiu de construir estratègies compartides per al futur.

El 2022 es compleixen 40 anys de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia, cosa que confereix a aquest temps un estatus únic per mirar enrere i plantejar-se si el que s'entreveia el 1982 s'ha portat a terme. Podríem pensar, en xifres absolutes, que l'evolució en efecte ha estat positiva. Si atenem per exemple el fet que la renda per càpita dels valencians ha crescut un 60%. Però, com sempre, sota les estadístiques hi ha més matisos dels que ofereix un simple titular.

Per exemple, les millores de productivitat i salaris han estat inferiors a les d'altres territoris, situant a la Comunitat 12 punts per sota de la mitjana nacional al PIB per persona quan en aquells temps se situava a la mitjana.

La reducció del pes de l'agricultura i les manufactures (cap a les quals s'ha tornat a mirar després de la pandèmia), els alts i baixos de la construcció, l'augment dels serveis o el reforç de les activitats tecnològiques resumeixen les darreres quatre dècades. Tot i que el que de veritat salta a la vista el creixement exponencial del sector públic fins a gestionar un volum de despeses equivalent el 2022 al 50% del PIB.
 

La sostenibilitat, el gran repte

Tot això deriva en la conclusió que la competitivitat valenciana està encara lluny de ser excel·lent, per la qual cosa segons diversos experts afronta els reptes d'aconseguir un teixit productiu i un sector públic que es donin suport als actius que es basen en coneixement, generar sostenibilitat mediambiental en el seu desenvolupament i assolir un creixement econòmic inclusiu, amb ambicioses polítiques d'anivellament de les oportunitats i ingressos de les famílies.

Moltes d'aquestes premisses són presents en els objectius de descarbonització primer de la ciutat de València i més tard de tota la Comunitat, en la transició verda, la generació de nous llocs de treball de qualitat i la transformació en l'àmbit energètic de diversos sectors.

I, per sort per a la regió, no només els fons Next Generation ajudaran en aquest trànsit, sinó també l'aposta de la Unió Europea per les ciutats climàticament neutres i l'aparició de nous players privats en la lluita contra l'empremta de carboni com ara la startup Climate Trade.

Tanmateix, tornant a l'inici d'aquest article, tenir un propòsit clar no suposa que s'arribarà a passar el que passi. La capital del Túria, per exemple, no va ser capaç de mirar el mar fins que va arribar la Copa Amèrica. Castelló, en temps de guerra i crisi, ha de fer servir mètodes més contaminants per produir rajoles a conseqüència de la pujada dels preus de l'energia. I Alacant lluita per atraure nòmades digitals mentre la seva connexió amb la resta del país encara és massa precària.

Necessitarem legislacions immediates per aconseguir en vuit anys el que no s'ha pogut obtenir en 40. Però, sobretot, suport als sectors privats, on l'agilitat que l'Administració no tindrà mai serà clau per poder avançar. I és aquí, precisament, on apareix un cop més l'embut. I, per desgràcia, no sembla que s'hagi de desbloquejar a curt termini.

 David Blay Tapia