Confesso que tenia ganes d'escriure aquest article; també sé que, alhora, pot generar polèmica i espero estar a l'alçada dels debats que pugui generar. El concepte de lideratge femení s'està estenent a una velocitat que, segons el meu punt de vista, no hauria de ser, ja que es tracta d'un tipus de lideratge que no existeix. D'igual manera que no existeix un lideratge masculí ni un lideratge LGTBIQ+. Bàsicament, el lideratge no té gènere. En tot cas, són les persones que l'exerceixen qui sí el tenen. I, a més, inclús entre persones del mateix gènere es donen estils de lideratge molt diversos. Per aquest motiu, no s'haurien d'associar conceptes tan amplis per definir la forma de fer o ser d'una persona o col·lectiu. Per posar un exemple, si existís un lideratge masculí haurien de ser doncs similars els estils de lideratge de Barak Obama i de Donald Trump. I, en el cas del lideratge femení, haurien de ser molt semblants els estils de Margaret Thatcher i Jacinda Ardern. I és que, darrerament, hem mesclat força el significat que volem donar a la idea del lideratge femení. D'una banda, està la desigualtat d'oportunitats entre homes i dones a l'hora d'accedir a posicions d'alta direcció, tant empresarial com política. Aquest és un fet incontestable i s'hi ha de treballar molt (i em temo que per molt de temps), per canviar-ho. I, d'altra banda, està l'anomenat pensament grupal del qual l'exemple més usat a les escoles de negocis és el desastre de la invasió de la Bahía de Cochinos. D'aquest procés destaco, en el tema que ens ocupa, la unanimitat, l'autocensura i la pressió sobre qui opina diferent. Si el pensament grupal es dóna en aquests entorns en què hi ha més presència d'homes que de dones, ja ens sorgeix la primera conclusió falsa: si hi ha més dones, s'evitarà el pensament grupal simplement perquè són dones. Error. El procés de pensament grupal no entén de gèneres. Finalment, es té la creença que les dones i els homes, en general, i només pel fet de ser dones o homes, tenen unes competències o habilitats pròpies del seu gènere que no poden aprendre's ni desenvolupar-se pels altres. I doncs, em pregunto per què fem tanta formació sobre habilitats i com treballar-les sense excloure a participants pel seu gènere. De fet, aquesta creença, per mi, està basada en la mateixa estadística que indica que si tu tens dos gossos i jo no en tinc, cada un tenim un gos, per posar alguna referència. Al final, el lideratge és quelcom molt més senzill: - Indicar el camí a seguir (visió, decisió)
- Caminar-lo (donar exemple)
- Aconseguir persones que segueixin els teus passos (influir, inspirar, persuadir).
I és precisament en els punts dos i tres on hi ha les diferències en els estils de lideratge. En el punt dos ens trobem amb persones que exerceixen un lideratge no exemplar; són aquelles que s'expressen en termes de "fes el que et dic i no el que jo faig". Aquí entrem en temes quasi ètic-morals que tenen cabuda al punt tres, que comento tot seguit. I com aconseguim que hi hagi persones que ens segueixin en aquest camí? Doncs aquí hi ha moltes possibilitats: - Perquè inspirem les seves aspiracions i desitjos
- Perquè som persones atractives i populars
- Perquè tenim la possibilitat d'exercir repressió i premis
- Perquè tenim capacitat de persuasió i influència
- Perquè procurem el bé comú i no els interessos propis
- Perquè sabem com sumar voluntats i no dividir-les
- Perquè coneixem a les persones i sabem motivar a cadascuna la seva necessitat
- I un llarg etcètera.
Aquest llistat de competències, pràctiques o estils, poden aplicar-se a qualsevol persona independentment del seu gènere. De fet, segur que coneixes a moltes persones que coincideixen amb aquestes maneres de fer i no sempre estan associades al gènere que li pertocaria segons la imatge preconcebuda que ens pot venir a la ment. Analitzant aquesta llista podem veure clarament que es tracta de valors, preferències o prioritats, i no de gènere. El lideratge pot ser transaccional o transformador, pot ser ètic o amoral, aplicar models inclusius o excloents, amb pràctiques coercitives o alliberadores, etc. i el debat hauria de ser des d'aquestes perspectives. Ens faríem un favor, com a societat, si a cada tema li donéssim la importància i l'empenta que necessita, evitant mesclar-ho tot. Bàsicament, perquè quan un problema és molt gran, el pensament que hem d'aplicar és el d'anar per parts. I perquè el tema de la igualtat de gènere ha de ser tractat com es mereix i no emmascarat amb cortines de fum ni tapat amb campanyes d'empoderament de qualsevol gènere. Xavier Hernández Psicòleg Clínic i organitzacional |
