
Joan Millaret
Crític de cinema
|
|
Després de competir per la Palma d’Or al 78è Festival Internacional de Cinema de Canes, ‘Renoir’ de Chie Hayakawa arriba als nostres cinemes. ‘Renoir’ arriba després que la cineasta japonesa aconseguís una menció especial a la millor primera pel·lícula, premi Càmera d’Or, per ‘Plan 75’ (2022), d’altra banda, pel·lícula candidata del Japó als Oscar. La cineasta situa la seva acció al Tòquio de 1987 i ens presenta una família amb el pare, Keiji Okita (Franky Lily), que lluita contra el càncer ingressat a l’hospital; la mare, Utako (Hikari Ishida), que davant la fatalitat que cau damunt la família sembla trobar consol en la companyia d’un altre home; mentre que la filla, Fuki (Yui Suzuki), d’onze anys, es veu reclosa en la soledat, els jocs i la curiositat davant la difícil comprensió de tot plegat. 
‘Renoir’ de Chie Hayakawa Però la Yuki té una desbordant imaginació i escriu històries increïbles i fantàstiques a partir de situacions quotidianes, també se sent fascinada per la telepatia i es farà amiga d’una altra noia de l’escola que després marxarà. ‘Renoir’ és un subtil, sensible i acurat melodrama íntim familiar liderat per una nena amb un paper commovedor que intenta moure’s entre els vius i els morts. Una pel·lícula correcta, sense cap transcendència especial, més enllà de la seva senzillesa, un valor en si mateix, però també resilient i entendridora a partir del motiu de la difícil gestió del dol. La llàstima és també que el títol, que fa referència al pintor francès Renoir, no tingui cap valor simbòlic de pes en el film, més enllà d’un mer passatge fugisser que acaba esdevenint pura anècdota. 
‘Renoir’ de Chie Hayakawa |