El director americà de "La Bruja" (2015) i "El Faro" (2019) torna a la càrrega amb el seu característic cinema climàtic i absorbent, dur i violent, amb "El hombre del norte". En el mateix preàmbul, Eggers ensenya les seves cartes amb el petit Amleth com a testimoni de l'assassinat del seu pare, el Rei Aurvandil (Ethan Hawke), a mans del germà d'aquest, Fjölnir (Claes Bang). Fjölnir usurpa el tron, saquejant i destruint la ciutat, i raptant a la mare d'Amleth, la Reina Gudrún (Nicole Kidman), ara vídua d'Aurvandil.

Alexander Skarsgård a "El hombre del norte" de Robert Eggers

Després d'aquest pròleg, un baptisme de sang pel nen, el relat fa un salt en el temps, i ens trobem Amleth de jove (Alexander Skarsgård), convertit en un guerrer víking. Així arrenca una història de venjança cega a càrrec d'Amleth, enfollit de ràbia i de dolor, disposat a fer pagar a Fjölnir, el seu tiet, els seus crims i, de passada, salvar a la seva adorada mare, Gudrún. Quan s'assabenta que Fjölnir ha estat destituït i que viu a Islàndia, allunyat de tot, amb Gudrún, Amleth es fa passar per esclau per arribar fins al seu amagatall, fent-se amic durant el viatge per mar amb la també esclava Olga (Anya Taylor-Joy).

Aquesta història de venjança, estructurada en diverses parts, es caracteritza pel seu to marcadament hamletià - Amleth, acrònim del príncep Hamlet, de Shakespeare -. Juga la lliga dels films a l'estil de les llegendes, aquí amb una empremta personal extremadament bèstia i salvatge, amb moments de cinema gore, sovint amb analogies entre personatges i gossos, guineus i feres diverses. Una història xamànica, també, farcida de visions i anticipacions. Això ho demostra una espècie de bufó de la cort, Heimir el Boig (Willem Dafoe - que torna a participar en un film d'Eggers després de "El faro" -), confident de l'assassinat Rei Aurvandil; o la bruixa Seeress, una mena d'oracle, interpretada per la cantant islandesa Björk, a qui feia temps que no vèiem en cinema.

Anya Taylor-Joy a "El hombre del norte" de Robert Eggers

Un relat trepidant i ferotge, d'atmosferes espesses i enverinades, sensorial i immersiu, convincent i lloable, que podria evocar altres relats barbàrics semblants com "Conan, el bàrbar" (1982, John Milius), "El guerrero nº 13" (1999, John McTiernan) o "Valhalla raising" (2009, Nicolas Winding Refn). El seu plantejament més itinerant, més lligat al format del cinema d'aventures, més dispers i variat, i que el fa, potser, més assequible al públic, fa que contrasti, però, amb el magistral enclaustrament paranoic, rodat en un infernal blanc i negre, de "El faro".