El grec Lanthimos abandona amb 'La favorita' les visions futuristes de caire distòpic i que van significar el seu salt al cinema internacional i de gran pressupost, 'La langosta' (2015) i 'El sacrificio de un ciervo sagrado' (2017). Lanthimos viatja ara al passat a través d'un extravagant retrat històric allunyat de les mirades més convencionals i encartonades. Lanthimos esbossa una tortuosa pel·lícula de rivalitats femenines en la cort reial de la reina Ana d'Anglaterra (Olivia Colman) en el XVIII. Abigail (Emma Stone), que entra com a ventafocs en el servei de cuina del palau, és una trepa, una arribista que ambiciona prendre el lloc a l'assistenta de la reina, la seva mà dreta, la duquessa Sarah (Rachel Weisz).

La favorita

El resultat és un món endogàmic femení fet de dependències afectives i sexuals lèsbiques, mediatitzat per l'afany de poder que les du a guanyar-se el favor de sa majestat. En aquest entorn cortesà ens trobem una reina dèbil, postrada sovint al llit per problemes de gota, físicament deteriorada, una dona desvalguda que la fa ben vulnerable. Les enveges d'aquestes dualistes rimen amb els secrets d'alcova més cruels i tèrbols de films com 'Les amistats perilloses' (1988, Stephen Frears), segons Pierre Choderlos de Laclos. El catre reial esdevé l'epicentre de la discòrdia, fent bona la màxima de què el sexe governa el món. Però en aquests maquiavèl·lics tripijocs de rivalitat femenina predomina el grotesc del comportament humà, amb retrats humans a prop de la caricatura, al llindar del patetisme.

La favorita

Aquesta sensació d'absurditat s'aconsegueix també a través d'una ocurrent idea de posada en escena, grans angulars que distorsiones les proporcions i deixen una visió deformada dels contorns, o també moviments giratoris amb la càmera que alteren la percepció de l'espai. Aquesta mirada subvertidora i bromista, es combina també amb un cert puntillisme històric a la manera de 'Barry Lyndon' (1975, Stanley Kubrick), meticulositat extrema en la recreació històrica, un enfocament encliclopedista. Al final resta una sensació desconcertant, aclaparats tant per la majestuositat costumista com pels interiors violentats fins a la dislocació. I retrobem la mirada freda i deshumanitzada que Lanthimos aplica als seus personatges, tres dones portades despietadament sempre al terreny del ridícul.