L’austríac Michael Haneke retorna a la gran pantalla amb un furibund retrat sobre una família burgesa del nord de França, a Calais, en què els seu membres i els  actes, quer porten a terme es veuen afectats per una mena de podridura que ho devora tot. Aquesta unitat familiar, un microcosmos tancat, un món en si mateix, és diseccionat sense anestèsia, acarnissadament, com de costum en Haneke.

      En una estructura fragmentada, com una pel·lícula en construcció, els trossos dispersos es van recomponent per acabar conformant un mosaic humà d’atmosfera asfixiant. El títol es pot interpretar en clau irònica, consubstancial a l’amargor que exhala sempre Haneke o, si cap, es podria veure en clau testamentària. Però al final copsem aquest ambivalent títol amb tot el seu sarcasme, ja que en aquest trencadís humà es retrata una història desesperada, on predominen els suïcides i els assassins compassius.

      Entre l’ampli ventall de protagonistes destaca el paper d’una nena que ha patit la mort de la seva mare, previsiblement intoxicada en un suïcidi, perfecte exponent d’una infància desgraciada però que, alhora, esdevé també un retrat esgarrifós de la crueltat infantil. L’actitud d’aquesta nena, en un paper senzillament prodigiós, per altra banda, es veu complementada amb el paper del vell patriarca, conformant tots plegats una genealogia de l’horror.

     Destaca un extens elenc conformat per Isabelle Huppert – que col·labora amb Haneke per quarta vegada-, el veterà Jean-Louis Trintignant – que repeteix amb el cineasta austríac després d’’Amor’(2012)-, Mathieu Kassovitz o el britànic Toby Jones. Una demolidora cinta del director de ‘La cinta blanca’ que potser ofereix el mateix del mateix, com una rèplica de si mateix, però pocs realitzadors esmolen tant la seva mirada com Haneke per encomanar-nos aquesta molesta sensació de malestar.