Contra els molins de vent

     La gestació de la coproducció internacional ‘El hombre que mató a Don Quijote’ de Terry Gilliam ha estat un camí llarg i complicat. Tot sembla obeir a una quimera personal del director britànic a qui sempre ha empaitat la malastrugança. Recordem el rodatge impossible d’una primera versió del Quixot amb contratemps tan insalvables com un Jean Rochefort malalt o els furors d’una naturalesa desencadenada que va destrossar el set de rodatge. Tot plegat registrat en un documental dirigit per ell mateix, ‘Lost in la  Mancha’ (2002), document de la catàstrofe.

     I és que els maldecaps del cineasta britànic no han tingut aturador fins a darrera hora. Fins i tot quan arribava el moment de l’exhibició de ‘El hombre que mató a Don Quijote’, film encarregat de clausurar el 71 Festival de Canes, la seva anunciada projecció quedava penjant d’un fil per la demanda d’un dels seus productors, Paulo Branco. Finalment tot quedava en un ensurt després que la justícia fallés contra Branco i permetés la seva exhibició.  

      En aquest singular ‘Quixot’ de Terry Gilliam, el propi cineasta britànic queda desdoblat en el paper interpretat per Adam Driver, un director de cinema que torna a sòl espanyol per rodar el seu segon ‘Quixot’ cinematogràfic, després d’una primera versió de joventut. El realitzador restarà ara un personatge atrapat en el seu propi i caòtic rodatge, perdut en el pitjor laberint possible al qual s’enfronta un artista, devorat pràcticament per la seva criatura artística. El Quixot de Gilliam és un film de cinema dins del cinema. En aquest joc metacinematogràfic es solapen diversos nivells propiciatoris al desordre i el desgavell, tals com la barreja de passat i present, de realitat i ficció, o de somnis combinats amb visions delirants.

    Però tot i la disbauxa de la trama, la seva aparença d’astracanada carnavalesca, la tendència a l’excés i el grotesc de Gilliam o les clatellades immisericordes de molta crítica, entregada a una subhasta de garrotades, la veritat és que es tracta d’una tan estrambòtica com inesperada fidel adaptació a les situacions i l’esperit al·lucinat del Quixot literari.  La desventurada aventura quixotesca de Gilliam està plena d’humor i simpatia, de fantasia i màgia, entregada a un territori propens a la imaginació i a la capacitat de somniar, estavellant-se amb alegria i convenciment contra els molins de vent.

      Destaca en els papers interpretatius especialment Jonathan Pryce com a sabater convertit en actor amateur i que amb el temps embogeix fins assumir el rol de Quixot, transformant-se en ell. Tot enmig d’un repartiment internacional replet d’actors espanyols i catalans com Jordi Mollà, Oscar Jaenada, Rossi de Palma o el vilanoví Sergi López – qui trepitjava per segona vegada la catifa vermella del Festival de Canes després de participar també en el film italià ‘Lazzaro felice’ d’Alice Rohrwacher –