Després de ‘Fantástico Sr. Fox’ (2009), el cineasta nord-americà Wes Anderson repeteix en el cinema d’animació tradicional stop motion amb ‘Isla de perros’. Aquest cineasta entregat a la comèdia estrambòtica i als personatges excèntrics retorna als ninots, com un il·lustrador, un titellaire. I es serveix d’animals amb propietats antropomòrfiques per esbossar amb originalitat i creativitat una inimitable pel·lícula futurista, un film d’anticipació d’ordre distòpic.

     Ens trobem amb una societat regentada per un tirà de tics feixistes, el major Kabayashi. Un poder que venera als gats i persegueix els gossos malalts, afectats per diferents patologies, que són desterrats a una illa plena d’escombraries. En aquest immens abocador de deixalles els gossos han de sobreviure com poden, lluny dels seus propietaris. Els gossos protagonistes s’han organitzat en una banda canina de  proscrits, una raça de desheretats que ha perdut tot el seu status i els seus antics privilegis de gossos de bona família.

     Però en aquests femer d’indesitjables apareix un bon dia un nen japonès, Atari, que s’ha fugat de la societat per desplaçar-se a l’illa dels gossos exiliats a la recerca de  la seva estimada mascota, Spots. En aquest punt, Atari i els seus imprevistos aliats intentarà revertir aquest estat de coses amb la col·laboració també d’un grupuscle de defensors dels animals i opositors al govern que actuen en terra ferma.

     Anderson fabrica un film anòmal farcit d’humor tendre, a voltes incorrecte, de to desenfadat, i ens deixa una comèdia agredolça i inusual on regna la candidesa. Tot acompanyant d’una de típica banda sonora de la filmografia d’Anderson, amb molta percussió, que avança a un ritme desencaixat, com a batzegades, deixant una estranya i hipnòtica combinació dissonant de música i imatges i que acaba convertint el seu film en tota una experiència sònica. 
     Ens trobem davant d’un film fascinant i encisador que transmet tota la calidesa de l’animació artesanal, on s’entona un cant a la camaraderia i es rendeix culte a la llibertat i la tolerància, tot encotonat enmig d’un alè poètic i meravellós de faula. També batega a ‘Isla de perros’ un manifest deix de japanisme, des d’homenatges a clàssics del cinema nipó com Kurosawa a fons pintats que recorden l’estil pictòric del país, entre altres referències.

     Acabem recomanant, sempre que es pugui, viure i veure el cinema en la seva versió original, ja que en la present ocasió s’ofereix un suculent atractiu en l’apartat de les veus - on els gossos parlen en anglès -, veus sovint reconeixibles, pertanyents a actors i actrius com Bill Murray, Edward Norton, Scarlet Johansson o Frances McDormand.