-Després d’una llarga trajectòria com a actriu en teatre, cinema i televisió, què et va impulsar a la direcció cinematogràfica primer a ‘Això no és Suècia’ i ara amb ‘Viva’?

“Jo crec que l’impuls de la direcció comença fa molts anys amb les ganes d’explorar i explicar històries que em moguessin i que em commoguessin. Vaig fer el meu primer curtmetratge, ‘Tiger’, ara ja fa deu anys, de fet. Jo crec que neix a la universitat les ganes de dirigir, o sigui, farà vint anys que vaig pensar que un dia volia dirigir. És veritat que en aquell moment jo estava molt concentrada en la interpretació, era la meva gran passió, i volia, realment, com créixer al màxim que pogués com a actriu. I vaig com quedar més enganxada a l’escriptura, sempre m’agradava escriure, participant en diferents projectes, coescrivint. Llavors, sí que fa deu anys, vaig dir “crec que vull començar a explicar les meves pròpies històries”. I ha sigut una mica una feina d’orfebreria de molts anys d’anar aixecant els projectes”.

-L’escriptora del guió és doncs una part fonamental en la creació dels teus projectes?

“Sí. O sigui, la direcció, sobretot, la gaudeixo explicant coses que creo. No vol dir que, a vegades, potser en un futur, pugui participar en un projecte que m’arribi extern. Però sobretot entenc i penso després, també, en l’àmbit visual, com dirigir les coses que entenc molt profundament, emocionalment. I tant ‘Tiger’ com ‘Això no és Suècia’ com ‘Viva’ són històries que neixen molt de mi. Encara que en acabat m’encanta la coescriptura i és des d’on creixo, aprenc i fa que, realment, les històries creixin. Amb la guionista Valentina Viso és molt important la nostra sintonia i l’equip que fem. Perquè crec que juntes ens equilibrem molt bé en l’àmbit de tons, ens ho passem molt bé i crec que amb l’humor entrem en temes que ens preocupen.”

-Com ha estat el pas de dirigir una minisèrie com ‘Això no és Suècia’ a debutar en el llargmetratge?

“Doncs sempre fa vertigen perquè la minisèrie ja va ser com pujar l’Everest. Però hi vaig pujar molt ben acompanyada perquè tenia la Mar Coll, que és una de les directores que més admiro, al meu costat, i vam fer una cocreació juntes i va ser un aprenentatge molt gran. També hi havia la Sara Fontava i la Celia Giraldo dirigint episodis. I vam fer llavors realment com un equip, perquè sempre amb un equip és més fàcil. He de dir que a ‘Viva’, és veritat que la dirigeixo jo sola, aquí em va fer molt de vertigen quan vaig començar. Però també hem tingut molta gent a prop, molt important, que ha fet que ho pogués viure amb plaer, amb risc i amb sensació que tens persones que et donen la mà.”

-En els teus projectes la direcció i la interpretació van sempre unides com un lligam indestriable?

“Mmm. Crec que no va lligada. M’agradaria un dia dirigir coses on segurament no hi haurà un personatge protagonista que jo encarni, perquè potser serà un altre gènere, una altra edat. Però sí que és veritat que reconec que, de moment, des de la interpretació també sé com entendre molt bé el to que estic escrivint. Llavors hi ha una cosa com de sensació de control des de dins que em genera com un diàleg entre la direcció i la interpretació. Implica molta feina prèvia, assajar i preparar el personatge abans que la directora entri més en acció i comenci a planificar. Sí que reconec que des de dins, des de la interpretació, sento la manera de dirigir.”

-Ets una artista polifacètica perquè a part d’escriure, dirigir i interpretar, també participes en la producció dels teus projectes?

“Pel que fa a la producció vull dir que estic al costat d’Edmond Roch, que és un productor enorme i excel·lent, que és realment qui ha liderat el projecte i de qui hem après moltíssim. Ell al capdavant d’Ikiru Films va ser el productor que jo vaig voler trucar quan tenia el primer tractament de ‘Viva’. Ell m’ha volgut acompanyar i donar suport i considero que ha estat, d’una manera exemplar, al meu costat, donant-me tota la llibertat del món, però alhora també sent exigent amb algunes coses que m’han fet millorar. I m’encantaria tornar a repetir al seu costat perquè he sigut molt feliç. A part, a Funicular Films, que és la meva productora, amb la Marta Baldó o Jan Andreu, participem en la producció, evidentment, jo en formo part, i hem fet bastants coses. Però Ikiru Films ho han liderat i per res del món tinc tots els barrets sola, per res del món.”

-Participar directament en totes les fases de la creació artística és una manera de controlar el projecte, l’obra final?

“Jo crec que hi arribo des d’un lloc de ganes d’aixecar el projecte. Mira que soc una persona que m’agrada el control i que sempre explico personatges que han de deixar anar el control i tot això. Però crec que, en aquest cas, no ve tant de voler controlar-ho tot com de les ganes que tiri endavant el projecte. Sí que és veritat que llavors tens una mirada una mica sobre tots els terrenys i també fa que hi hagi alguna cosa més d’obra global. Però, repeteixo, en la producció vaig confiar plenament n'Edmond Roch, que va estar al meu costat. És veritat que jo no abandono mai el pensament “d’això ho voldria fer així” o “amb aquests diners no ho podem fer”. Sí que em poso els dos barrets, però he de reconèixer que rodant la directora guanya terreny i defensa el que necessita la pel·lícula.”

-D’on sorgeix la idea de ‘Viva’?

“Neix de les ganes de treballar dos temes que sentia que tenien molta connexió. Que són la por, o sigui, explorar com la por ens condiciona les nostres relacions. I per ser més concrets, la por a la soledat, la por de sentir-se sol, la por a l’abandonament i la por més final de totes, que és la por a la mort. I com sentia que aquesta por estava vinculada amb el tipus de vincles que generem i, sobretot, els vincles amb l’amor romàntic. Sentia que hi havia quelcom com d’estar atrapades encara en una cerca de l’amor romàntic i que tenia ganes de fer un projecte en què intentés jo mateixa rebentar-ho. D’aquesta connexió doncs neix aquest personatge, la Nora, que està enganxada entre dos homes. És en la relació de tota la vida, les estructures que sempre ha tingut, la fotografia mental que tenia, i aquest noi jove que representa doncs la recerca d’una vida on no hi ha garanties, on el risc i el present hi és amb més força. I com, realment, aquest desig també amaga com una por per confrontar. I llavors, més endavant, va aparèixer la idea d’una dona que ha sobreviscut a un càncer. També parla de la petjada emocional i física. Ha sigut, realment, un guió amb Valentina Viso fet amb capes de bastants anys, però en essència els temes van estar des d’un principi.”

-La pel·lícula comença de forma directa, explícita, sense preàmbuls, amb l’escena d’una mamografia. És com una plantofada, diria?

“Sí. Això ha sigut també una recerca que hem fet en el muntatge amb l’Aina Calleja. Perquè no era una escena que estava d’entrada a la pel·lícula. Tenia molt clara que havia d’aparèixer, però no molt tard. Però sí que quan muntes, també tornes a reescriure. Juntes buscàvem aquest equilibri també entre l’humor i el drama. I sentíem que, de cop i volta, era una manera d’obrir la pel·lícula de forma directa i de plantar clarament el conflicte del personatge i a partir d’aquí també llençar-lo cap a un espai més lluminós i d’humor. Però sí que volíem com fixar una mica les bases. I també és una metàfora, aquesta imatge d’un pit aixafat, un personatge que se sent aixafat, i que vol alliberar-se.”

-La pel·lícula es mou entre diferents registres, primer sembla un drama i després es passa a la tragicomèdia, no?

“Sí. De fet, el que més volia jo és que fos comèdia. Més tard sé que fluctua molt i que té moments molts dramàtics. Realment, per mi, l’humor i la comèdia és el que més m’agrada i el que més intento que tinguin els projectes que dirigeixo. Que hi hagi una mirada irònica, de no prendre’ns seriosament del tot. Encara que vulgui tocar temes profunds, que hi hagi aquesta distància i aquesta ironia, em semblava necessari. Per mi, és la manera que tinc d’aproximar-me a la vida. I també crec que és la manera d’acostar-nos a les coses més complexes.”

-Precisament et volia preguntar això sobre que l’humor resulta indispensable en la teva obra?

“Sí. Crec que em surt bastant com d’una manera orgànica la manera de mirar el món que tenim amb la Valentina. Però també hi ha alguna cosa com de terapèutic per mi en l’humor. Sento que és la manera que tinc de prendre’m seriosament i de viure una mica millor una vida que a vegades és bastant complicada”.

-‘Viva’ transmet un estat de frisança de la protagonista en aquesta cruïlla vital que travessa, com una fugida endavant?

“La pel·lícula, en el fons, explica aquestes ganes ferotges que té de viure intensament, aquest desig de viure. I per mi sí que volia que acabessis la pel·lícula amb ganes de viure, amb ganes de viure en present. Que sí, que la vida és impermanent, un dels conceptes que jo volia parlar més en la pel·lícula, també, que no hi ha garanties, que podem tenir un accident de cotxe, podem tenir una malaltia, ens poden passar coses. Però mentre no ens estan passant, o mentre les hàgim superat, o mentre les estem travessant, doncs estem aquí, i estem vius i intentem viure de la millor manera.”

-A ‘Viva’ tenim la imatge recurrent de les cicatrius en el cos de la Nora fruit d’una intervenció. És com una traducció de les seves ferides interiors, no?

“Sí. Cent per cent. I de fet d’aquí va venir la idea de fer que just hagués passat un càncer de mama la Nora. Perquè la paraula “cicatrius” ens havia acompanyat en tot el que era el procés de creació, pensant com mostrar aquesta cicatriu que li quedava, aquesta por. Sentíem que teníem també una manera de parlar de la malaltia que afecta moltes dones i afecta el cos de la dona. Com que volíem fer un cant a la vida i a la reapropiació del propi cos, del mateix desig, doncs ens semblava que era molt simbòlic. I que també podia ser bonic tenir un cos d’una dona tractat d’aquesta manera. I celebrant les segones oportunitats, i terceres i quartes...”

-‘Viva’ és una pel·lícula molt desinhibida, desacomplexada, on ets mostres nua i tens escenes de sexe pujades de to?

“Les escenes sexuals i d’intimitat jo sentia que havien de tenir una temperatura elevada perquè era la manera també d’ensenyar-nos la por que tenia el personatge. Que havíem d’estar a l’altura perquè d’aquesta manera entendríem realment el què li està passant a escala interna. I perquè sentia que, també, precisament pel cos que té la Nora, era important mostrar-ho amb aquesta naturalitat i amb aquesta desinhibició”.

-‘Viva’ també fa sevir el tema de la sequera. Quin valor simbòlic té aquest element associat al personatge de la Nora?

Sí. Necessitàvem que la pel·lícula tingués un marc que ens ajudés també a entendre la crisi del personatge, un marc extern. I just estàvem passant a Catalunya una sequera extrema  que ens tenia a tots angoixats i preocupats, que semblava que mai més tornaria a ploure i que no tornaríem a tenir aigua. De fet, estem en un canvi mediambiental inqüestionable i sentíem que pujant una mica el nivell, creant una mínima distopia, que crec que la paraula li queda una mica gran, però que és així, perquè ho tenim davant, massa a prop. Ens rodejava un entorn de sequera extrema on també la salut mental està en primer terme. Després tenim aquest personatge científic que també està intentant trobar la manera d’allargar la vida de les cèl·lules amb uns estudis que estan basats en uns estudis reals, liderats per la Núria Izquierdo, qui em va assessorar a l’hospital de Can Ruti. Em semblava superinteressant com a mirall d’una noia que té molta por de morir en una pel·lícula que parla de la impermanència. Vull dir que, d’acord, la ciència ens aportarà potser la possibilitat de viure més anys, però quin món estem deixant i en quin món ens tocarà viure si no el cuidem una mica més del que l’estem cuidant.”

-A ‘Això no és Suècia’ parles de la maternitat i a ‘Viva’ del càncer de mama. Amb aquesta mirada femenina podem parlar d’un cinema de dones?

“No crec que això existeixi. Crec que el cinema té moltes mirades i que nosaltres consumim un cinema liderat majoritàriament per homes i no s’havia categoritzat pas. Sento que, a més, és una pel·lícula que, evidentment, pot interpel·lar a moltes dones, però també està connectant amb molts homes, que són la meitat de la població. I que desitjo molt que els homes vagin a veure la nostra mirada com nosaltres hem anat a veure la mirada masculina durant molts anys. I crec que, de fet, fa falta encara més mirades, més personatges femenins que ens expliquin en tota la dimensió el què som, d’un personatge que és tal qual una persona humana, al final. Vull dir que sí que és un personatge erràtic, però que reivindico. I que, en el fons, ho hem vist moltes vegades i que crec que és necessari que ho comencem a veure amb personatge de dones, però que encara en falten més.”

-Podríem dir que la Nora es divideix entre el seny i el sentiment, la raó i la rauxa, l’impuls descontrolat?

“Sí. És un personatge que té una guerra entre el cap i el cos, entre el que pensa i el que sent, entre el seny i la rauxa, que serien dues paraules boniques catalanes. Sí, sí, tal qual. Parla molt de la lluita, de la contraposició de forces, en molts aspectes, des de la por i el desig al canvi del cos. També aquestes estructures que li comencen a pesar i la necessitat que té d’una vida més impulsiva, més imprevisible, més intuïtiva. Que vol buscar aquest risc i aquest present.“

-Com valores la teva participació amb ‘Viva’ en la secció la Setmana de la Crítica en el marc del Festival de Canes, el millor aparador mundial de cinema i, per descomptat, el premi obtingut a millor revelació?

“Ha estat un regal, un regal increïble. Que la Setmana de la Crítica de Canes ens agafés entre les set pel·lícules a competició després d’haver-ne vist mil i escaig, em sembla d’una fortuna gegantina. Et donen una oportunitat immensa que la pel·lícula viatgi, que s’obri al món, que connecti amb altres persones més enllà d’aquí, de casa nostra. I tant de bo que faci que la gent s’animi a anar al cinema ara que ja està en sales. Fa molt feliç això després de tant d’esforç i tanta feina. I després que ens donessin el premi d’interpretació i revelació, que després el jurat em comentava de com valorava el fet que la dirigís i la protagonitzés. Ens omple a tots els que l’hem fet de molt d’agraïment i de molt d’orgull. Però, sobretot, és molta sort perquè realment ajuda que la pel·lícula arribi als espectadors. A part, que la Setmana de la Crítica m’ha semblat un lloc meravellós per conèixer Canes. Són increïbles la gent que ho organitza, s’estimen el cinema des d’un lloc molt autèntic i ens han fet sentir com a casa, com si fos un dels set fills que han seleccionat a competició. Ha estat superbé.”

- Enmig d’un repartiment extens ens sobta l’agradable presència de la Lloll Bertran, una actriu que en cinema s’ha prodigat ben poc?

“Recordo que quan va venir al càsting, ella mateixa ja estava superagraïda que l’haguessin convocat a un càsting, perquè no n’havia fet quasi mai per cinema. Jo era superfan de la Lloll, de petita. I quan vam tenir la idea de convocar-la buscàvem una actriu que tingués la mirada i l’humor d’una manera molt intrínseca. Perquè en l’àmbit  del guió era un personatge que m’estimava molt, però podia ser cru, podia ser dur. Però la Lloll té una tendresa, té una manera d’aproximar-se a la vida, un sentir que per molt que el que digui sigui fort i exigent, com és el personatge de la mare de la Nora, no la deixes d’estimar, no la deixes d’entendre. Té aquesta dualitat que buscava. I quan es va asseure davant meu en el càsting, ja ho he dit diverses vegades, és com si tingués Rowan Atkinson al davant. Sempre he estat una admiradora de ‘Mr. Bean’ - Rowan Atkinson - i de la Lloll. I crec que la comèdia és molt complicada i els actors que venen més de l’stand up comedy, de la improvisació, com havia fet la Lloll, molt, són boníssims. Doncs perquè saben escoltar molt bé i estan molt vius i molt presents. Que, al final, és la cosa més complicada i al que tots aspirem quan interpretem, que és escoltar i estar presents, i en això la Lloll és una gènia.”

-En la teva nova faceta com a directora, has aparcat el teatre, no?

“Espero que no. I, de fet, trobo a faltar molt el teatre. Trobo molt a faltar fer teatre, la veritat. Els últims anys no ho he pogut fer perquè pel que fa a calendaris era impossible, la direcció t’absorbeix moltes vegades i molt de temps. I no he tingut l’espai. Però m’agradaria moltíssim tornar a fer teatre, que és el lloc on més creixes com a actor. El trobo molt a faltar. Així que tant de bo que sigui aviat”.

-Sé que és una pregunta difícil, però què triaries entre el teatre, cinema o televisió?

“Soc una persona apassionada, com es pot veure en els projectes que dirigeixo, i m’agraden molt diverses coses. I, per tant, em costa molt decidir-me. El cinema és una gran passió per a mi, m’agrada molt el teatre i la televisió és un bon lloc de creixement on pots explicar personatges a més llarg termini. Ara mateix, com a directora, estic a punt de fer ‘Això no és Suècia 2’, que em fa molt feliç. Però després tinc més ganes de tornar a fer una pel·lícula perquè té una dimensió que puc cuidar des d’un lloc més realista. Les sèries són realment monstres, molt grans d’acompanyar, i, per sort, es creen equips més grans. Però potser et diria que després de fer una segona temporada tornaré a intentar un altre llargmetratge.”