Quan toca impressionar visitants neòfits, servidora és de plans recurrents. Per falta d’originalitat, per allò de voler-se assegurar el tret i també perquè una mai podria cansar-se’n. El cas és que l’altre dia em plantava a la banyera de la russa, als peus de Cap Roig. El nom oficial és cala d’en Massoni, que ho he comprovat. A mi ja em perdonaran, però és que entre Calella de Palafrugell i platja del Castell no aconsegueixo aprendre’m la denominació de cadascun dels paratges. Sí, aquella que s’hi arriba més fàcilment amb caiac i, entre nosaltres, ja ens entenem. La cosa és que mentre hi érem, jo pensava en aquesta tal russa. Més enllà d’una vaga anècdota, qui era exactament aquesta senyora i què feia per aquí?

El nom de la russa era ben anglès: Dorothy Webster, de fet era d’origen irlandès. El sobrenom el deu al seu marit: Nicolau Woevodsky. Aquest senyor pertanyia a l’elit russa. El seu pare havia estat ministre del Tsar Alexandre III i ell tenia aquesta ascendència imperial ben present: es feia anomenar “coronel”. El matrimoni es va conèixer a Londres. Ella s’acabava de divorciar del seu primer marit que l’havia deixada per la seva millor amiga: una tal Almina, víuda de Lord Carnavon (el funest descobridor de la tumba de Tutankamon). Imagineu-vos l’escàndol.
Passat el tràngol, posava distància de per mig i refeia la seva vida al costat de Nicolau. Volien canviar Londres per un indret més tranquil i, després de visitar uns quants indrets de la Mediterrània, van decidir establir-se a un inhòspit i paradisíac penyal ple de pins: Cap Roig.

Hi arribaven el 1927, molt abans que el turisme massiu comencés. La seva voluntat de construir un castell medieval amb un jardí botànic va contribuir a l’obertura de la Costa Brava al món. Ell era un arquitecte aficionat, ella tenia absoluta devoció per la botànica. Pacientment, van anar consolidant el seu somni. Es diu que es llevaven molt d’hora. Des de les 7 del matí, la parella i una desena d’ajudants ja arrencava branques i plantava espècies noves. Disset hectàrees donen per a molt.

No tot era feina, per això. Sovint la russa s’escapolia del forçós treball, muntava el seu burro i davallava cap a la cala d’en Massoni, la seva banyera particular. Alguns pescadors que la veien, explicaven que s’hi banyava nua. Però és que Dorothy era a casa seva, explicacions poques. Allà mateix, a la cala, també hi tenien un embarcador on rebien les visites.
Un cop instal·lats, mai més varen abandonar Cap Roig. A la vida vilatana, però, s’hi van integrar poc. Ells no parlaven castellà ni català i, pel que sembla, el desinterès entre els autoctòns i ells era absolutament recíproc. Ni cas, uns burgesos excèntrics per allà fent un castell de fades.

Ell va morir el 1975, ella cinc anys més tard. Devotament van seguir construint el seu lloc d’ensomni. Al final, embargats per la precarietat, varen arribar a un acord amb la Caixa d’Estalvis de Girona: el matrimoni els cediria l’espai, un cop fossin finats, si l’entitat els proporcionava un sou vitalici. Així fou i així continuaren plantant i edificant fins al final. En paraules de Josep Pla, el resultat és “l’obra més encertada de la nostra costa, amb absoluta superioritat”. Des de les seves tombes, a la punta de Cap Roig, potser vetllen per la salut de l’indret. Atents als concerts d’estiu i als visitants que es meravellen del seu projecte.

Laura Cortadellas