Ja el títol mateix d’aquesta peça els provocarà urticària, perquè ells (i elles) solen ser de pensament fràgil, i per tant inclusivistes i desdobladors. O sigui que hauria d’haver posat ‘Actors i actrius’, suposo. Però jo vaig néixer en una època que el pensament encara no era líquid; era, diguem, de pensar, i en aquella època quan tu deies “els treballadors de Correus tal i qual” a ningú li passava per la barretina que t’estiguessis referint només als mascles que treballaven a Correus sinó a tota la plantilla. I qui diu treballadors diu amos de gossos, vegetarians, ciclistes o qualsevol altre col·lectiu. La llengua funciona d’aquesta manera, i de moment la normativa no ha canviat.

Els actors, doncs, volia dir, i les actrius, naturalment, són persones que professionalment han seguit una trajectòria formativa de caràcter artístic. Amb les excepcions que calgui (que no són gaires), no cal dir-ho. Que no han estudiat, vaja, en el sentit que habitualment donem a aquesta expressió: la de formar-se intel·lectualment. Són persones que han anat a escola per aprendre a fer el saltimbanqui, dit sigui sense la més mínima ombra de desdeny: soc gran consumidor de teatre i lluny de mi cap intenció de menystenir les arts escèniques. Ara bé, diguem que no s’han dedicat a desenvolupar l’intel·lecte. Si a això hi afegim (i sé de què parlo, perquè justament per això que deia n’he conegut molts) que sovint es tracta de persones amb una visió del món naïf, per no dir pueril, fins al punt que arribes a sospitar que més d’un va triar aquest ofici per poder viure sempre en planetes diferents d’aquesta merda que és el de debò, el resultat és que la visió que solen tenir dels conflictes humans no toca gaire de peus a terra.

La cosa greu, tanmateix, no és aquesta. Tothom se suïcida com vol, i si tu t’estimes més viure en un món imaginari xupiguai, no seré jo qui t’ho retregui. La cosa greu és que els mitjans els facilitin un altaveu permanent, especialment quan és en forma d’entrevistes. Quin interès creuen els directors de mitjans que pot tenir l’opinió sobre, posem per cas, un conflicte armat d’un senyor que no ha estudiat, que no coneix el tema i que amb molta probabilitat no exercita la ment llegint assaig sobre temes d’actualitat? En quin moment de la història es va començar a acceptar que algú que no ha treballat el múscul del pensament crític pot ser un model per als altres? No descartem que a la deriva moral que fa anys que assola Europa hi hagin contribuït aquests aquelarres de la buidor que són les cerimònies com els goyes i els gaudís.