Ja se n’ha parlat molt i segurament s’han fet tots els aclariments, les anotacions i les burles que el cas requeria, però el cert és que l’episodi dels famosos clots de l’autovia A2, Panadella enllà, m’ha fet gràcia perquè, tot i ser una cançó de l’enfadós que fa molt de temps que dura, alhora és un indicador diàfan del canvi d’era que vivim.

Vaig a pams. En aquells anys feliços, quan encara parlàvem català, el terme forat solia ser motiu de burla per part dels nanos de fora ciutat en sentir que els fangues (pixapins encara no s’havia inventat) anomenaven impròpiament d’aquesta manera allò que per a ells eren sots o clots (segurament per a alguns d’aquells barcelonins Clot designava exclusivament una parada de metro). Aquests dos mots es refereixen, efectivament, a concavitats de més o menys fondària, per això un forat en una carretera és literalment impossible: hauria de travessar tot el planeta fins a l’altra banda. Per acabar-ho d’adobar, algun mitjà de comunicació ha fet córrer el terme sotrac, que també és impropi perquè descriu un fenomen físic (precisament la batzegada que experimenta un vehicle en trobar una desigualtat del terreny), segurament a causa de la confusió amb sot.

A banda de les confusions que sol generar la sinonímia, cosa que tampoc és tan negativa com sembla perquè implica que si més no hi ha sinònims, a mi allò que m’interessa del cas és l’aplanament lèxic que revela: l’anomenat ‘efecte arbre’. En diem així perquè és l’exemple que se sol posar quan volem descriure el fenomen de la reducció del llenguatge, propi de la segona meitat del XX i que s’ha accelerat al primer quart del XXI: abans, fa temps, quan la societat era menys urbana que ara, la gent veien un arbre i l’anomenaven per l’espècie: alzina, om, xiprer, bedoll, pi… (entenguem-nos: no tothom, és clar, però segurament una part significativa de la gent sí); ara, a mesura que ens hem metropolitzat, hem anat reduint tota aquesta varietat a un sol mot, el genèric arbre. Tanmateix, lluny de ser una anomalia, la reducció del llenguatge és un fenomen general que es manifesta en altres aspectes de la llengua (només cal pensar en aquella estudianta andalusa que la setmana passada es va fer viral per queixar-se amargament en un vídeo que no entenia una novel·la molt coneguda perquè ignorava el significat de moltes paraules) i que, no cal dir-ho, és extrapolable a totes les altres activitats humanes, en aquest cas amb el nom d’uniformització i aplanament a la baixa. La globalització, vaja.