Es tracta d’un mot polisèmic, d’aquells amb tantes accepcions i amb profusió de locucions que podria donar molt de joc. Però avui començarem per l’etimologia, perquè no es pot negar que té gràcia.

A primera ullada no es detecta, però per poc que t’hi fixis una mica ja ho veus: l’origen de servei és aquest serf que mig s’oculta a l’arrel: ‘el qui no és de condició lliure’, un terme medieval que coneixem sobretot per la figura del ‘serf de la gleva’. Sense haver creat una família enorme, sí que ha donat unes quantes branquetes, pràcticament totes al voltant d’aquesta idea d’esclavitud: servatge, servil, servent, servitud… Tal vegada el més curiós és serjant, ‘eina de fuster per a mantenir premudes dues peces encolades’, que en efecte sembla semànticament justificat, oi?

Ara bé, les dues branques més rellevants de la família són, d’una banda, la del verb servir, que entre els seus propis derivats compta tres verbs tant curiosos com desconeguts: asservir (‘Posar algú en estat de servitud respecte d’un altre’ i tambvé ‘Disposar dos sistemes de manera que l’un depengui de l’altre’), desservir (‘No prestar a algú el servei o serveis acostumats o deguts’: no us fa pensar en res?) i el més deductible, malservir (‘No servir com cal, prestar mals serveis’).

I de l’altra el nostre protagonista d’avui, servei. Que en nombre de descendents és ben poc rellevant (autoservei, desservei, servicial i algun més), però que, en canvi, ha fet molt més ídem a la causa a través dels sinònims. I concretament de dos: el de cambra de bany o lavabo, amb el qual costaria ben poc fer metàfores o comparacions amb els trens o les instal·lacions ferroviàries, i el de ‘conjunt dels criats d’una casa’, la típica paradoxa espanyola en què els conceptes es capgiren i que ens remetria inevitablement a la irritant història dels hidalgos i la mentalitat de sempre: els qui han d’estar al servei, i mai tan mal dit, de la població (llegiu funcionaris) resulta que es consideren una mena de casta superior i creuen que en comptes de complir les seves obligacions encara ens fan un favor.

Com que la cosa és penosa, ho mataré amb un darrer familiar, discret però eficaç: el sirventès, "gènere poètic que, juntament amb la cançó, constitueix la modalitat més important de la lírica provençal trobadoresca, car expressa la reprensió moralitzadora, la polèmica, l’atac i la difusió d’ideologies religioses, polítiques i literàries”. Dedico el meu, no cal dir-ho, ja sabeu a qui.