O més ben dit el dilema de Cap d'Any, hauria de dir. Perquè és una decisió que els qui ens dediquem a tacar fulls ens veiem irremissiblement obligats a afrontar quan arriben aquestes dates, com ja vaig avançar la setmana passada. I vaig posar com a exemple uns quants dels clàssics nadalencs, començant precisament per aquest adjectiu, ‘nadalenc’, cada dia més sota sospita.

Avui, en canvi, ho agafaré per l’altra banda, i amb giragonsa final. Agafar-ho per l’altra banda vol dir, en aquest cas, fer com si aquesta setmana fos una qualsevol i posar l’ull en l’actualitat. Si obro el diari, em trobo suggeriments interessants com ara ‘El canvi d’hàbits de Joan Laporta’, amb aquest substantiu, hàbit, que a mi em resulta d’allò més llaminer (perquè etimològicament tenia a veure amb la vestimenta); o aquest altre, amb relació a la crisi dels porcs senglars: “És una soca que no s’ha trobat mai”, i se m’acut que soca encara és millor, perquè fins i tot ho podríem enllaçar amb l’assumpte del tió, que en alguna contrada anomenen justament així.

I al final, ves quines coses, se m’acut que tenia una bona paraula davant del nas i ni l’he vista: el dilema del títol, precisament. Ah, sí? I què té d’interessant aquest mot?, us demanareu vosaltres. Doncs segurament no gran cosa, però una de curiosa sí: l’existència d’un germà gran que és, tatxan!... trilema. Oi que és bonic? I vol dir justament allò que sembla: “Argument anàleg al dilema, en què hom ha d’escollir forçosament entre tres possibilitats unides per disjunció exclusiva”, i en segona accepció, força més entenedora, “Situació problemàtica en què s’ha d’escollir un de tres camins possibles”. Un dilema encara més complicat, vaja. I de fet encara podríem estirar el fil agafant-nos a un terme que ens ha passat inadvertit però que segur que també té potencial: disjunció. Què és una disjunció? Doncs ‘l’acció de separar o desunir dues coses que estaven juntes’; és a dir, el contrari de junció, un sinònim tècnic d’unió o adhesió. I això ens podria dur fàcilment cap a la pregunta de si ha generat cap altre derivat, a més de disjunció. I la resposta seria que sí, que encara quatre més. Oh, quatre! Quins? I aquí en daríem la llisteta (adjunció, conjunció, que de fet és l’únic que coneixem, injunció i unijunció). I ara poder ens enfonyaríem joiosament en les curiositats d’aquest darrer, que certament fa bona cara, però resulta que som al final del paper i no podem tirar més. Ho veieu que això de la filologia és un doll inacabable?

Apa, bons Reixos i que el 26 us sigui clement.