Cada any passa una mica la mateixa: trobes que l’esperit d’aquestes festes hauria de permetre deixar una mica de banda, ni que sigui provisionalment, la batalla quotidiana (ni que sigui filològica, que potser no fa tan de mal però gairebé) i per tant decideixes que escriuràs sobre algun aspecte de la cosa. De la cosa nadalenca, s’entén.

 I d’entrada el primer que et ve al cap és això de “la cosa nadalenca”, perquè justament hi ha algun col·lega que malda perquè ho eliminem, perquè el derivat nadalenc/a és espuri i amb tota probabilitat copiat del castellà, i ho demostra invocant les altres llengües llatines, que no el tenen i el que fan quan necessiten dir “alguna cosa de Nadal” és emprar, simplement, aquest complement genitiu que acabo d’escriure (‘de Nadal’): chanson de Noel, luci di Natale, etc.

 Però no sé si començo bé, perquè no voldria que us penséssiu que la columna anirà de totes aquestes pífies lingüístiques que, any rere any i des de ja en fa uns quants, es van acumulant, cada any alguna de nova, com una allau de neu bàrbara que ens ha de sebolllir: la nitbona, els Nadals, els raïms i tota la pesca. No, no, no volia parlar d’això.

Volia parlar dels elements que sí que el componen, el nostre Nadal: l’escudella, per exemple, que és un cas idèntic a paella (el recipient dona nom al plat) i sempre fa de molt bon explicar, perquè la gent no ho sap; o, sense sortir de l’escudella, la pilota, un dels ingredients més simpàtics perquè varia de nom en funció del lloc (a mi m’encanta la versió osonenca, les pilotilles, que també genera sempre un munt de controvèrsia filològica amb els saberuts de sobretaula); o un altre que també em fa molta gràcia (i ho dic mig irònicament, però no del tot) és el caganer, àlies caganet per imitació dels castellets, aquesta deformació que certs castellans (sud-americans, probablement) han introduït en els castellers per desconeixement, prenent-lo per un diminutiu, i que, lluny de ser un acudit, es podria arribar a consolidar fins al punt d’acabar alterant la forma tradicional (i als qui això us sembli una exageració només cal que penseu en el que hauríeu dit no fa gaires anys si us haguessin explicat el que ha acabat passant amb els verbs sentir i escoltar).

Ja veieu, doncs, si n’hi ha, de coses per comentar amb tota la nomenclatura nadalenc, ai, perdó, de Nadal. De cada tret en pots treure alguna cosa. O sigui que encara me’n quedaran per a la setmana entrant. Apa, bons tiberis i bona digestió.