Que lo verbal emmiralla lo moral és una veritat que els filòlegs sabem més bé que ningú, i ara us ho demostraré amb un petit exercici. Lluny de banalitats com les que solem trobar a les tristes seccions de llengua (que en realitat només són de lèxic) dels mitjans, generalment a càrrec de periodistes que en saben tant com jo de cardiologia, el joc és el següent: imagineu-vos que sou el vostre pare, o l’avi, i sentiu el mot “bombolla”. Què hi afegiria automàticament la ment, que sempre va una passa per davant nostre? Exacte, el sintagma “de sabó”; i ara imagineu-vos que sou vosaltres mateixos, en el temps present. Què hi afegeix? Doncs una cua molt més inquietant: “immobiliària”. Hem passat de la innocència del joc infantil de quan érem pobres i ho sabíem a la maldat d’aquests temps enganyosos en què continuem essent pobres però fem veure que no.

Apa, fet l’exercici, anem al que ens interessa. D’aquest terme de sonoritat tan ressonant (sembla que hi puguis veure l’infant inflant les galtes per provar de dir-lo) el que en destaca de seguida és una mena de doble personalitat, que en realitat ve marcada per l’etimologia. Començo per aquí, va: “del llatí vulgar bulbulla, reduplicació expressiva del radical de bullire, ‘bullir’, amb dissimilació de la primera L en N”. És a dir, que a l’origen del mot hi ha el verb llatí bullire, que per tant ens indica un origen expressiu (onomatopeic: vol evocar el so que fa l’aigua en escalfar-se), i en segona instància una evolució sonora que acaba convertint el so bilabial de la M/N en una vibrant, la R. I d’aquí que més de mitja família siguin derivats del verb borbollar: borboll, borbolló, emborbollar, borbollada, borbollaire, borbollejar, borbolleig, borbollejant i el preciós verb embarbollar, que vol dir ‘parlar confusament’.

El més curiós del cas és que, malgrat això, els pocs derivats del mot inicial (amb la M etimològica) tenen força més vida que no pas aquests, més aviat catacúmbics: sobretot bombollejar i bombolleig.

I ja que estem amb contrastos i paradoxes, també val la pena destacar que el llinatge dels borbons, malgrat l’evident semblança formal, no té res a veure amb aquesta família (és una adaptació de l’original francès, Bourbon) ni, per més que diguin les males llengües, tampoc amb aquell soroll intestinal, preludi de les pitjors evacuacions, que sentim quan els veiem adreçar-nos aquells sermons feixistoides amb aquella cara que m’estic-aguantant-perquè-em-toca-però-quines-ganes-d’enviar-vos-la-Brunete-putes-catallufos…, anomenat, ves quines coses, borborigme.