Què diríeu que hi ha més a Catalunya, puigs o pujols? Perdoneu, ho formulo millor: quin cognom creieu que és més freqüent, Puig o Pujol?

Doncs, Idescat en mà, guanya el primer, però en realitat està molt renyit. Sumant els qui el porten de primer cognom i els de segon, els Pujol depassen els vint mil, mentre que els Puig freguen els vint-i-cinc mil. Ara bé, l’avantatge augmenta encara més quan hi comptem els compostos: de Pujol no n’hi ha gaires (Pujols, Pujolar, Pujolriu, Despujol…) mentre que els Puig són una autèntica allau: Puigvert, Puiggròs, Puigdomènech… fins a un total de, agafeu-vos fort, cent vint-i-tres! (comptant-hi variants gràfiques, sovint agramaticals). Que inclouen des de celebèrrims com Puigcercós, Puigcorber, Puigneró o Puig de la Bellacasa (sí, Puigdemont també) fins a curiositats com Puigvecino, Puigrefagut o… Carapuig! Tot plegat ens indica que som davant de dos dels cognoms més estesos dels països catalans (penseu en el valencià Ximo Puig, per exemple), que, per tant, en conformen el paisatge humà i identitari. Perquè ens en fem una idea, de Vidal, per exemple, en som encara més (superem els tenta mil), però no tots d’origen català (el mateix que passa amb els Garcia, per posar un altre cognom nombrós), mentre que Puig i Pujol són exclusivament autòctons.

La de puig és una família curteta: una quinzena de membres. A part de pujol, que n’és diminutiu, l’altre supervendes és el verb pujar, amb les seves tres extensions: apujar, repujar i sobrepujar. Com a fills pintorescos trobem puja, que vol dir el que sembla (‘Acció de pujar a un nivell més alt’, com ara la febre, i també ‘Augment del valor d’alguna cosa’) i un que no havia sentit mai, pujança (no el confongueu amb puixança, volen dir coses diferents): ‘acció de pujar’ i també ‘creixença d’un infant’.

Ara bé, el veritable interès rau en l’etimologia. Perquè, i segur que no ho endevinaríeu mai malgrat que té tota la lògica del món, puig deriva del llatí pôdium, ‘mur entorn de l’amfiteatre; lleixa; prominència d’un terreny; turó’ (i pare, no cal dir-ho, de podi), el qual al seu torn prové del grec pódion, ‘petge elevat’, que en última instància, i ara ve la més bonica, és diminutiu de poûs, podós, és a dir, peu. Puigs i pujols, doncs, surten dels peus. No em negareu que té el seu què.

El més curiós de tot plegat és que, amb tanta abundància, en canvi, en literatura els escriptors prefereixin de manera unànime el terme turó (“En ma terra del Vallès, / tres turons fan una serra…”). Tot i que, ben mirat, poder no que no és tan estrany.